Grup de Dones per a la Reflexió i l'Acció

Carta als Reis

2008-12-30T11:53:00.000+01:00

Benvolgudes Majestats,

Ja fa uns quants anys que coincidint amb l’aniversari del pas d’un estel sobre la nit de Betlem ens adrecem a Ses Excel.lències amb l’objectiu que a més d’escoltar-nos ens comenceu a fer una mica de cas.

Val a dir, que darrerament tenim la sensació que ens teniu menys en compte que alguna ministra nacional, per això hem estat debatent la possibilitat de fer-nos republicanes, tot i que en la darrera reunió vam acordar que pagava la pena donar-vos una nova oportunitat.

Així doncs, com aquest any hem estat molt bones noies us demanem:

Que el valor d’una dona no depengui ni del seu pes, ni de si segueix la moda, i que la seva competència personal i laboral es mesuri pels seus actes i les seves paraules i no per la seva imatge.

Ens agradaria que això fos extensiu a tots els àmbits de relació, des del personal, al laboral i social fins eradicar el mòbing i les discriminacions sexistes a la feina.

Una bona dosi de solidaritat entre nosaltres, per deixar de treure’ns els ulls les unes a les altres, i un canvi de xip en moltes mentalitats que ens permeti encarar les tasques de la llar entre tots els membres de la família amb independència del gènere.

Que el professorat dels diferents sistemes d’ensenyament del país s’impliqui de forma activa com a col·lectiu i a títol personal per tal d’aconseguir una educació igualitària per a tot l’alumnat, i de passada, deixar de veure joguines separades per criteris sexistes als aparadors de les botigues.

Demanem també un centre de planificació familiar, amb atenció personalitzada i confidencial adreçada especialment a la gent jove, i més assistència social i sanitària per a les dones grans.

Una vegada més, reclamem un telèfon de tres xifres per als casos de violència de gènere, perquè a la dificultat de la denúncia no s’afegeixi la d’haver de recordar un número tant llarg.

Volem que només ampliïn els seus horaris laborals aquells individus que no entenen perquè és important per a les famílies arribar a casa abans de les nou de la nit, i que ens garanteixin que el Nadal continuarà celebrant-se cada 25 de desembre- encara que caigui en dissabte-.

(Potser aquesta petició els resultarà estranya, però darrerament coses més estranyes s’estan veient a casa nostra.)

Volem que ara que els polítics es començaran a barallar per oferir els millors programes electorals, no oblidin que calen fets i no paraules a l’hora de posar la paritat a les llistes i a la presa de decisions, i que actuïn en conseqüència perquè els puguem creure.

Esperem amb el seu ajut aconseguir una societat més justa i igualitària.

Atentament
Grup de Dones per a la Reflexió i l’Acció

*I si us plau, que cap dona rebi aquests dies un electrodomèstic per la llar com a regal.

Kira Cochrane per a The Guardian

2008-07-09T10:44:00.004+02:00

La industria del sexo está experimentando un boom, el porcentaje de condenas por violación cae en picado, los cuerpos de las mujeres son examinados con lupa en todos los medios de comunicación, el derecho al aborto se encuentra bajo una seria amenaza y los presidentes de las empresas más importantes declaran que no quieren contratar mujeres.

Todo ello sólo puede significar una cosa: la guerra total al feminismo.

Cualquier persona que se haya declarado feminista -incluso si lo hacía con una risa nerviosa mientras inclinaba la cabeza- sabe que el mundo está lleno de misóginos, y que frente a esto, hay que encontrar maneras de reafirmarse. Las convicciones profundas ayudan, como la hace la camaradería de mujeres brillantes, politizadas.

Están, también, la dignidad que proviene de reconocer que no tener pene no es ningún impedimento, y, finalmente, y de manera crucial, están los resultados: la sensación de que la cultura avanza hacia delante.

Siempre ha habido resistencia al feminismo, el /backlash/ *(1)* que Susan Faludi describió en su libro homónimo de 1991. Pero también está la satisfacción de las batallas ganadas, los derechos conseguidos, el respeto asegurado, la sensación, en definitiva, de que lo esencial del proyecto feminista -la lucha por las mujeres por ser tratadas como seres humanos, ni más ni menos- avanza paso a paso.

De hecho, cuando leí un artículo reciente de la escritora feminista estadounidense Katha Pollit titulado "Backlash Spectacular", en el que registra cómo la cultura norteamericana está retrocediendo en los derechos de las mujeres, me sentí satisfecha. Gracias a Dios que eso no está pasando aquí, pensé, mientras me hundía en mi sillón y trataba de alcanzar otro bombón de chocolate.

Por descontado, si te sientes satisfecho de no estar en los EE.UU., te has equivocado de cabo a rabo. Las semanas que siguieron al artículo de Pollit fui tropezando, aquí y allá, con los signos de que el movimiento feminista tiene aún mucho por hacer, sino que las batallas que creíamos que estaban hace tiempo ganadas han estallado de nuevo, los derechos que creíamos asegurados están de repente bajo amenaza.

Estos signos han aparecido bajo muchas formas, algunas ridículas, otras devastadoras. En las ridículas, por ejemplo, apareció una encuesta de la revista Marketing de los famosos más y menos queridos de la nación. Los cinco más queridos por los encuestados eran hombres: Paul McCartney, Lewis Hamilton, Gary Lineker, Simon Cowell y David Beckham.

De los cinco más odiados, las cuatro primeras eran mujeres: Heather Mills, Amy Winehouse, Victoria Beckham y Kerry Katona, con Simon Cowell en el quinto lugar. Reaccionar contra esto parecería en cierto modo estúpido, y aún así...

Otro pequeño signo apareció en la respuesta a una entrada de la página web feminista británica "the F Word" (la palabra F). La media de comentarios de cualquier entrada de esta página ronda los diez, pero después de que una de las bloggers preguntara a los lectores si se habían sentido alguna vez acosadas en la calle, la página se llenó con cientos de respuestas.

«Por supuesto», contestó una mujer, «no puedo salir a la calle sin que los conductores hagan sonar el cláxon, y ha habido peatones que me han preguntado si querría "chuparles la polla" cuando iba por la calle.» «Pues claro», escribió otra, «me amenazaron con violarme cuando volvía a casa una noche, hace dos semanas.

Cuando les respondí furiosa, aquellos asquerosos me siguieron todo el camino.»Luego están todos los signos sobre la consideración de las mujeres en el lugar de trabajo. Hojeando un día la prensa me encontré con una entrevista a Theo Paphitis, que aparece en el programa de televisión Dragon's Den, así como en la lista de los más ricos del país de este año.

Se trata de uno de los más importantes empresarios británicos. «Todo este rollo feminista...», dijo, «¿en serio estamos diciendo que deberíamos darle el 50% de los trabajos a las mujeres?» Paphitis siguió observando que las mujeres «se hacen preñar y... siempre dicen que trabajarán hasta el día antes del parto, tendrán al niño, irán al río, lo lavarán, se lo darán a la niñera y volverán al trabajo al día siguiente, pero con toda seguridad se ablandan, y después del parto aparecen los instintos maternales, se toman tres meses libres, se salen de su sistema y vuelven a la normalidad.»

Sobre la cuestión del permiso de paternidad declaró que la parecía una cosa «un poco ñoña. Por desgracia Paphitis no es el único que mantiene puntos de vista tan recalcitrantes. En entrevistas publicadas antes este mismo año, Alan Sugar, el fundador de Amstrad y consejero del gobierno en materia empresarial, desafió repetidamente una ley instituída desde hace más de tres décadas.

Esta ley fue una de las grandes conquistas del movimiento feminista de los setenta: a partir de entonces fue ilegal que se les preguntara a las mujeres en las entrevistas de trabajo si planeaban o no tener hijos, en base a que se trataba de una pregunta claramente discriminatoria que proporcionaba a los empleadores una oportunidad para descartar a cualquier mujer que quisiera conciliar la vida familiar y la laboral. «No se nos permite preguntar, así que la cosa es muy fácil», declaró Sugar, «sencillamente no las contratemos.»

Una encuesta mostró que el 68% de los empleadores están de acuerdo con Sugar. Fue en este momento, admite Katherine Rake, directora de la campaña de igualdad de la Fawcett Society, cuando empezó a preocuparse porque un importante backlash esta en vías de producirse, pues de repente se encontró teniendo que defender derechos que estaban hace tiempo establecidos y que parecían fuera de toda duda. Llegaron más razones para la preocupación, y lo hicieron bajo una forma particularmente increíble y deprimente: un antiguo icono del movimiento feminista, Rosie Boycott, fundadora en los setenta de la revista pionera Spare Rib, y que ahora posee una granja, escribió en el Sunday Times que «mis cerdos no van a prosperar con esquemas de flexi-alimentación. Y tampoco por cierto mi negocio. Por eso no me sorprende que la semana pasada hubiera muchas voces reclamando que las mujeres volvieran de nuevo a la cocina.»

Si no quieren que las mujeres acudan a los lugares de trabajo -y el hecho de que todavía se nos pague un 17% menos que a los hombres en los trabajos a jornada completa y un 36% en los trabajos a tiempo parcial es ya en sí mismo un signo-, al menos nuestro derecho a estar seguras de la violencia estará reconocido y protegido, ¿verdad? Nada más lejos de ello.

Así como las actitudes de los líderes empresariales parecen estar retrocediendo a la carrera, el número de mujeres asesinadas por su pareja actual o pasada permanece constante en dos a la semana, y el porcentaje de condenas por violación ha estado disminuyendo hasta hacerse casi invisible. Me acordé de este último hecho cuando el /Washington Post/, un periódico que raramente recoge cuestiones feministas británicas (francamente, EE.UU. ya tiene suficiente con los suyas), publicó un largo artículo sobre esta vergüenza que empaña nuestro sistema de jurídico.

El artículo señalaba que el porcentaje de condenas por violación había caído en picado de un 33% en la década de los setenta al 5'7% actual, y que se piensa que las 14.000 denuncias anuales por violación son tan sólo la punta del iceberg: la abogada del estado Vera Baird ha estimado que solamente entre el 10 y el 20% de los casos llegan a las autoridades.

En el artículo se citaba a un abogado llamado Kerim Fuad que, habiendo defendido a varios hombres acusados de violación, se sorprendía por el número de veredictos en que se los declaraba "no culpables", incluyendo algunos casos en que la demandante había podido demostrar heridas internas como consecuencia de la violación.

Aludió a una encuesta de Amnistía Internacional realizada en el 2005 en la que el 26% de los encuestados respondió que la mujer era total o parcialmente responsable de su violación si vestía atrevidamente, y el 30% contestó que era total o parcialmente responsable si estaba ebria.

¿Cómo responde la cultura general a este hecho? ¿Acaso hace todo lo posible para asegurarse que los violadores son castigados y las mujeres se les garantice justicia, que la balanza sea reparada? No lo hace. En los últimos años en los cuales el porcentaje de condenas por violación ha caído a un nivel tan insultantemente bajo que representa un claro backlash en y por sí mismo, la prensa se ha centrado, no en las víctimas ni en los violadores, sino en la publicación de toda una serie de artículos sobre mujeres que aparentemente han mentido en su denuncia por violación.

El número de mujeres que ha presentado denuncias falsas a la policía ronda el 3% del total, el mismo porcentaje de denuncias falsas que en el resto de crímenes, pero los medios de comunicación se han fijado -casualmente, simplemente, exitosamente- exclusivamente en ellos, haciendo arraigar en el imaginario público que, en lo tocante a la violación, las mujeres mienten.

Una noción que, naturalmente, tiene efectos mucho más graves cuando un jurado ha de expresar su veredicto. Si los violadores no van a ser castigados, al menos habrá buenos servicios de apoyo para las mujeres que han sido violadas. Bueno, pues no los hay.

El movimiento de mujeres de los setenta y de principios de los ochenta luchó por la creación de un servicio ayuda a las mujeres violadas, una red de centros llamados Rape Crisis, y, en 1984, se consiguieron 68 de estos centros básicos repartidos por todo Inglaterra y Gales. Hoy, cuando las violaciones han alcanzado un nivel sin precedentes (el total de violaciones registradas creció un 247% entre > 1991 y el 2004), el número de centros Rape Crisis ha descendido a casi la mitad y actualmente hay únicamente 38.

Este enorme déficit en los servicios de asistencia resulta menos sorprendente cuando sabes que tres de las organizaciones de caridad para mujeres más importantes del Reino Unido -Refuge [Refugio], Women's Aid [Ayuda a las mujeres] y Eaves Housing for Women [Cobijo para las mujeres]-, las cuales apoyan a las mujeres víctimas de la violencia de género, tienen, todas juntas, unos ingresos inferiores a los de The Donkey Sanctuary [El santuario del burro], una organización caritativa cuyo objetivo es que los asnos puedan llegar a viejos.

A medida que el número de centros Rape Crisis se desploma, el número de /lapdancing clubs/ se ha multiplicado, ayudado por un cambio en la ley de licencias en el 2003 que los equiparaba a las cafeterías y los bares de karaoke.

Desde que este cambio legislativo se hizo efectivo, el número de /lapdancing clubs/ se ha doblado. En las pequeñas ciudades de Brighton y Hove, por ejemplo, han abierto seis clubs uno detrás de otro en muy poco tiempo, y en todo el país se están abriendo a razón de casi uno a la semana. El gobierno ha prometido recientemente afrontar esta cuestión reclasificando los /lapdancing clubs/ como lugares de "encuentro sexual", pero aunque se trate de una buena noticia, no cambia lo que hemos aprendido en el entretanto: que existe una demanda masiva de estos clubs, que los lugares en los cuales se comercia con los cuerpos de mujeres son clarísimamente una brillante propuesta empresarial.

Lo que no es sorprendente si tenemos en cuenta que la industria del sexo está no por casualidad más aceptada hoy que nunca: uno de cada diez hombres admite haber contratado los servicios de una prostituta, las visitas al burdel en una despedida de solteros son vistas como una parte consustancial a las mismas, y el consumo de pornografía ha ido más allá de la familiaridad.

El crecimiento de la industria del sexo es un indicativo de cómo se considera propiedad pública los cuerpos de las mujeres. En la cultura de masas, por su parte, vemos cómo el escrutinio de las mujeres alcanza niveles sin precedentes. En las revistas del corazón los cuerpos de las mujeres son estudiados minuciosamente: un kilo de más provoca titulares en los que se dice que están demasiado gordas, un kilo de menos conduce a titulares en los que se dice que están demasiado delgadas. Se dibujan círculos alrededor de una zona del tobillo en la que no consiguieron aplicarse el falso bronceado, de una uña mordida o donde aparece una pequeña, incipiente pata de gallo que podría no ser otra cosa que una pestaña caída. Lo que aquí yace implícito (pero nunca se expresa) es que no existe ningún estándar objetivo de belleza, ni ningún nivel de perfección que una mujer pueda alcanzar con su cuerpo que sea percibido como aceptable y controlado.

Una mujer juzgada como muy gorda por una revista puede, exactamente con la misma fotografía, ser juzgada como demasiado delgada por otra. El mensaje constante es que los cuerpos de > las mujeres no son de nuestra propiedad. Pertenecen a todo el mundo menos a nosotras mismas, y están ahí para ser seleccionados [por los hombres]. Ya pueden pasarse horas en el gimnasio como, pongamos por caso, Madonna, trabajando su cuerpo, perfeccionándose a sí mismas. Pero entonces cabe la posibilidad de que se rían de ellas por las venas en sus manos. Hay algo esencialmente deprimente en las mujeres a las que se ridiculiza por sus venas.

El intenso escrutinio en los cuerpos de las mujeres es una de las tendencias en la cultura pop. Otra es la obsesión actual por las mujeres como madres, una tendencia que hemos podido ver recientemente en nuestras pantallas de cine en películas como Juno, Knocked Up, Baby Mama, Happy Endings, Waitress y Smart People.

También en las revistas del corazón: hemos visto cómo se le pagaba 6 millones de dólares a Jennifer López por las fotografías en exclusiva de sus gemelos; se espera que Angelina Jolie cobre 10 millones de dólares si acepta posar con los gemelos cuando nazcan.

De hecho, la obsesión es tal, que un editor dijo que «había llegado a un punto en el cual algunas celebridades podrían decidir tener más niños sólo para cobrar más dinero por sus fotografías.» Hemos visto a Christina Aguilera, Britney Spears, a la antigua niña prodigio Melissa Joan Hart y a Mylene Klass posar desnudas y embarazadas en los últimos años.

Keri Russell, que interpretó a una mujer embarazada en dos films el año pasado, ha declarado que hay «una especie de moda pasajera, que es una locura en la cultura pop, con todas estas actrices quedándose embarazadas. ¿Alguien había visto alguna vez tantas fotografías de actrices [embarazadas]?

Desde luego que no. El mensaje que hay detrás de todo ello -estas imágenes dan en el blanco- es que el valor de las mujeres está directamente ligado a la maternidad, las imágenes constantes de mujeres felices con hijos son una canto de sirena para que las mujeres vuelvan al hogar, y aún así vemos cómo se culpa cada vez más y más a las madres. Las mujeres cuyos hijos son asesinados o secuestrados son culpadas en creciente número por no haber atendido a su prole como debían, por no haberlos vigilado constantemente; quienes trabajan con víctimas de abuso infantil dicen que también esto es cierto en aquellos casos, y que a menudo se culpa más a la madre de un niño del que se ha abusado que a quienquiera que haya abusado de él.

Y a un nivel más cotidiano, hoy resulta imposible para una mujer vivir de acuerdo con los estándares sociales de maternidad. Las madres que salen del hogar para trabajar son contempladas como negligentes y las que permanecen en el hogar son vistas como zopencas. A las madres de hoy se las define regularmente como autoritarias cuando no se las vilipendia por ser demasiado laxas en la educación de sus hijos.

Otra de las tendencias de la prensa del corazón es retratar a las mujeres como "locas". En los últimos años hemos visto unos medios de comunicación de masas obsesionados con mujeres consideradas fuera de control: Britney Spears, Amy Winehouse, Lindsay Lohan y, en menor grado, Paris Hilton. Resulta difícil eludir la sensación de que lo que la gente realmente quiere ver es cómo las historias de estas mujeres finalizan como una de sus predecesoras, la ex modelo de Playboy Anna Nicole Smith, que murió de una sobredosis el año pasado.

Por supuesto, en algún punto de todo esto hubo un enorme interés por el comportamiento de Pete Doherty, pero hay que notar que se dio cuando salía con Kate Moss, y sus transgresiones en consecuencia se reflejaban en ella. Cuando se separaron, el interés se desvaneció rápidamente. >

Estas tendencias de la cultura pop han estado en el aire durante unos años, pero un viejo asunto que se ha renovado recientemente ha sido el /backlash/ contra el derecho al aborto. Este tema saltó de repente a finales de primavera, cuando supe que una parlamentaria conservadora, Nadine Dorries, estaba haciendo campaña para limitar el aborto de 24 semanas a 20, pero hasta que hace unos días la Cámara de los Comunes votó esta cuestión, no tenía ni idea de que se habían presentado enmiendas para limitarlo a 22, 18, 16, 14 y hasta 12 semanas. Aunque el resultado de aquella votación fue el de mantener el límite de tiempo > actual, sólo fue así porque el Partido Laborista tiene mayoría en la Cámara de los Comunes. Dieciocho oscuros secretarios de estado votaron para reducirlo a 22 semanas; David Cameron [líder del Partido Conservador] votó por hacerlo a 20 semanas.

Una encuesta entre > parlamentarios conservadores arrojó que sólo un 9% votaría en favor de mantener el actual límite de tiempo, mientras que un 86% quería un límite inferior.

Con resultados como éstos, parece que no hay duda de que será muy difícil mantener el actual derecho al aborto si los conservadores llegan al poder, algo que muchos consideran ahora como inevitable. Y esto es especialmente cierto teniendo en cuenta que un análisis de los candidatos al parlamento muestra que hay un porcentaje terriblemente bajo de mujeres del partido en el gobierno -a duras penas alcanzan el 20% de los parlamentarios-, lo que muy bien podría dar a los Tories una victoria en las próximas elecciones, y en tal caso el porcentaje desde luego no subiría.

«Mi mayor preocupación», dice Rake, «es asegurarnos de que creamos un debate feminista que nos sostenga, sean cuáles sean las medidas que tome el gobierno tory que vamos a tener.» Y hay muchísimos otros signos de que vamos a necesitar un debate como ése: este backlash está estrechamente ligado al actual desplazamiento derechista en la política. Desde que ocupó su cargo como alcalde de Londres, por ejemplo, una de las primeras medidas de Boris Johnson ha sido suprimir la figura del consejero de la mujer; una fuente anónima de la alcaldía citada por el /Evening Standard/ aseguraba que a Johnson el cargo le parecía «un retroceso al Greater London Council de los ochenta.»

Afortunadamente, también hay signos de que el debate feminista está creciendo, es más, muchas de las personas con las que he hablado creen que es precisamente por eso por lo que el /backlash/ es tan fuerte en este momento. Antes de que la votación por el límite para el aborto tuviera lugar en la Cámara de los Comunes, por ejemplo, un grupo de mujeres se reunió en las afueras del parlamento y protestó ruidosamente contra el potencial asalto a nuestros derechos. Rake dice que la afiliación a la Fawcett Society ha repuntado recientemente, porque «a medida que el espacio progresivo se estrecha a nivel nacional, se va abriendo en otros lugares... Creo que hay un sentimiento de malestar general hacia la cultura. Cuando hicimos campaña contra el asunto de los /lapdancing clubs/ mucha gente se acercaba para decirnos: "Gracias a Dios alguien está haciendo al final algo al respecto del hecho de que > tenga que pasar por delante de uno cada noche antes de volver a mi casa." Creo que hay una preocupación general por el retroceso en muchas cuestiones culturales, y también inquietud porque, aunque en otros aspectos estemos yendo vagamente en la dirección adecuada, el progreso es increíblemente lento. Todo ello nos ha llevado un tipo de militancia que está resurgiendo en estos momentos, en todo tipo de lugares y de lucha

Señala la recuperación de las marchas Reclaim the Night [Reclamad las noches] y la reciente Marcha del Millón de Mujeres. «Pienso que existe la sensación de que la gente está empezando a moverse, porque también >llos están empezando a darse cuenta de que muchos de los derechos que damos rarantizados puede que no lo estén. Creo que el activismo y el reconocimien s motivo de optimismo.»

La profesora Liz Kelly, presidenta de la campaña para el fin de la violencia contra las mujeres está de acuerdo en que vivimos una época de resistencia, pero también ve el lado positivo de la situación: «Creo que hay señales de que existe la sensación de que la organización del movimiento feminista es levemente más fuerte y presente hoy de lo que lo era hace diez años. La ironía, por supuesto, es que sólo se puede tener una resistencia si hay algo contra lo que resistir.»

Una amiga mía, activista feminista desde hace mucho tiempo, me ha hecho notar «que siempre ha existido un /backlash/, desde el día uno de la existencia de la mujer en la civilización, mucho más allá de lo que está documentado. El concepto de /backlash/ está siempre vivo, se trata tan sólo de que en ocasiones creemos que realmente nos estamos hundiendo en un pozo negro. Lo que yo diría, en cambio, es que -y esto vale para todo tipo de movimientos- no creo que se hagan nunca dos pasos atrás. Creo que sólo hacemos pasos hacia delante, pero que éstos pueden ser cortos y dificultosos, como si anduviéramos por la arena, o que a veces se puede tomar un ligero /sprint/, acelerar y pensar, "es fantástico, hemos ganado una pequeña batalla."»

«Lo que un /backlash/ hace es restringir nuestra capacidad de acción, pero nunca que hagamos dos pasos atrás, y por eso pienso que podemos conseguir que los conservadores -con minúscula [por distinción con los > miembros del Partido Conservador;T.]- los derechistas y los defensores del modelo tradicional de familia se vuelvan locos, porque ¿qué más da con qué nos ataquen? ¿Qué creen que vamos a hacer? ¿Volver a donde estábamos? ¿Regresar a la cocina y hacerles un bocadillo como si nada? Puede que ahora estemos andando sobre arena», dice, «pero lo cierto es que nunca ganarán.»

Traducció per a www.sinpermiso.info d'Àngel Ferrero

Feliç dia de la Mare

2008-05-01T10:22:00.001+02:00

Tornem a parlar d'Avortament

2008-04-28T16:14:00.002+02:00

L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa ha fet una crida als estats membres per tal de despenalitzar l’avortament i facilitar-ne l’accés legal i sense risc a les dones que ho vulguin o necessitin.

Els parlamentaris europeus, diuen també que cal sobretot treballar en
conceptes com l’educació i la prevenció per tal que no sigui necessari arribar a l’avortament, ja que en cap cas no pot ser considerat com un mètode de planificació familiar.

La llei permet l’avortament per salvar la vida de la mare en gairebé tots els estats membres del Consell d’Europa, i està permès en determinats casos a l’excepció d’Andorra, Irlanda, Malta, Mònaco i Polònia.

Mentre aquests dies en parlaven de totes aquestes qüestions a Estrasburg, una mica més al sud, a Andorra la Vella, els joves es queixaven al Consell General de manca d’informació sexual, de la necessitat de tenir accés a un centre on poder ser atesos amb eficàcia, i a rebre, en cas d’urgència la píndola de l’endemà.

Al mig, entre els joves que els han de rellevar algun dia i els organismes
supranacionals dels quals vam voler formar-ne part al fer-nos grans i aprovar la nostra constitució, està la classe política a qui avui els diem que no poden seguir obviant el tema.

Tant de bo no calgués mai un avortament.

Voldria dir que la salut de la dona estaria millor garantida, que hi hauria menys malformacions fetals evitables, que no hi hauria naixements fruit d’abusos, ni embarassos no desitjats entre les adolescents, que ningú hauria de veure’s en la tessitura d’haver de prendre una decisió- mai volguda-, per motius econòmics o de cap altra mena.

Però el nostre món no és un món ideal.

Com a grup de dones reclamem el dret a estar ben informades, joves i grans, per evitar embarassos de risc, embarassos no desitjats i també per
interrompre’ls amb plenes garanties en cas de necessitat sense haver de
marxar d’amagat del país ni incórrer en cap delicte.

Volem dir a les institucions implicades que l’avortament és un tema que
preocupa la societat i que Andorra, un país aconfessional, necessita que en parlem altre cop sense subterfugis.

Creiem que de la mateixa manera que un Estat democràtic ha de garantir la llibertat d’opinió, de consciència i de creences, creiem per extensió que cada dona, com a persona lliure ha de tenir el dret a decidir, sense admetre cap tutela per part de l’Estat.

Per despenalizar-lo en els tres supòsits bàsics, per millorar l’accés dels joves a la informació i a la formació sexual, per arribar al moment on tant de bo no fos necessari, però que en cas de ser-ho pogués ser practicat amb garanties sense haver de sortir del país.

Més enllà de les servituds polítiques volem saber què en pensen les
institucions, i què pensen fer davant aquesta realitat que ens envolta.

Agradi o no.

Des del Grup de Dones per a la Reflexió i l’Acció ens adherim a les
recomanacions de l'informe que ha fet la Comissió d'Igualtat del Consell
d'Europa, on conviden Andorra a actualitzar la normativa jurídica per tal de despenalitzar l'avortament, garantint-ne l'accés i potenciant l'educació sexual.

Així els 47 països membres del Consell d'Europa quedaríem equiparats en quant als mínims en aquesta matèria.

El Grup de dones considerem que es poden complir aquestes recomanacions, malgrat que això pogués suposar la revisió de la Carta Magna.

Article de Mar Jiménez

2008-04-02T11:49:00.001+02:00

Publicat al diari AVUI.

El sexe és vital.

Les coses es veuen des d’una perspectiva molt més positiva després d’una experiència sexual reeixida.

Potser és per això que investigadors de tot el món dediquen esforços i calerada a esbrinar els ingredients necessaris per garantir un bon orgasme.

Fa deu anys, els homes van poder exclamar: “Al·leluia!”.

Els laboratoris Pfizer van descobrir la píndola miraculosa: Viagra.

Des de 1998, 30 milions d’homes han vist com l’apatia del seu membre es convertia en una vigorosa trempera pels efectes de la blava amiga.
Fabulós.
Ara bé, quedava feina per fer.

Dubto que la totalitat d’aquests 30 milions de mascles siguin homosexuals o aficionats, únicament, al sexe en solitari.

Quedava per solucionar l’apetència sexual de la femella.
O és que les dones no tenen problemes sexuals? En tenen i en una proporció més alta que els homes: un 40% de les dones, sobretot a partir de la menopausa, pateixen inapetència.

Des d’aquesta humil tribuna, i amb la voluntat de contribuir a la salut sexual femenina, fins ara ignorada, deixaré de banda els prejudicis feministes i reproduiré les conclusions d’un informe que situa els homes en el centre de la felicitat, vital i sexual, de les seves companyes.

Segons Scott Coltrane, sociòleg de la Universitat de Riverside (Califòrnia) i coautor de l’informe en qüestió, l’apetència femenina no depèn d’una nova viagra, sinó del fet que els seus marits col·laborin en les tasques de la llar.

Això, diu Coltrane, contribuirà a la felicitat femenina i, en conseqüència, augmentarà el desig sexual.

Des d’ara, si els mascles no volen entusiasmar el seu membre en va, abans de prendre la viagra, hauran de passar el motxo.
Ho hauran de fer per la igualtat.
I pel sexe.

8 de Març: Dia de la dona Treballadora

2008-03-06T17:00:00.003+01:00

Demana-li a algú que et descrigui què és un tros de dona: probablement molta gent et parlarà del volum dels seus pits, de la mida de la cintura, de les seves llargues cames i del color dels ulls, o et dirà que un tros de dona ha de ser una rossa de metre vuitanta, siliconada i amb un somriure esclatant.

Sota aquest punt de vista, dones d’aquestes no n’hi ha gaires.

Però si li fem la mateixa pregunta a algú que es prengui la molèstia de meditar la resposta, i li demanem què és per a ell o ella un tros de dona, descobrirem que hi ha dones 10 a cada cantonada.

Un tros de dona és aquella que agafa dos autobusos per anar a la feina i dos més per tornar, i que quan arriba a casa, troba el safareig ple de roba per rentar, els deures dels nens per revisar i una família afamada que cal alimentar.

Un tros de dona, és aquella dona jubilada que passa angúnies per cobrar una pensió insultant. Un tros de dona és aquella que torna del supermercat carregada amb un munt de bosses després d’haver comparat mil preus i haver-se convertit en la reina dels malabars per ajustar el pressupost. Un tros de dona és aquella que ha fet de la seva vida un petit refugi.

Un tros de dona és aquella que es depila, es posa cremes, es maquilla, comença cada setmana un règim, fa exercici, es posa talons i roba interior bonica i va a la perruqueria encara que no tingui cap invitació per sortir.

Un tros de dona és aquella que porta els fills a l’escola i els va a recollir, els porta a les classes de natació i els va a recollir, els allita, els explica contes, els fa un petó i apaga el llum. Un tros de dona és aquella que es desperta sola i s’allita sola però posa poms de flors a la taula.

Un tros de dona és la mare d’un adolescent que no dorm mentre el fill no torna a casa sa i estalvi i que al matí ja prepara l’esmorzar.

Un tros de dona és aquella que sap on és cada cosa, la que sent cada fill, la que escolta al seus pares que sovint depenen d’ella, que coneix el millor remei per l’acidesa, per les rascades dels genolls i pels malsons de tots i cadascú, però no potser pels seus.

Tot i que també són un tros de dona, totes aquelles que no es resignen a deixar-se etiquetar, les que defugen el paper de mares, esposes, filles i treballadores amatents, les que busquen el seu lloc en el món, més enllà dels clixés i a contracorrent.

Totes elles, dones treballadores. Moltes, víctimes encara d’una societat que acalla el que li resulta incòmode de sentir, que amaga i ridiculitza tot allò que no encaixa en uns paràmetres estrets i caducs.

Dones solidàries, fortes i boniques més enllà dels clixés, valentes i decidides a fer d’aquest món un lloc millor on viure.

I si pot ser, de la mà dels homes. Perquè aquesta missió, és compartida, o ho hauria de ser.

8 de març

2008-03-04T09:15:00.002+01:00

PEL DRET A L’AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT
LES DONES PARIM, LES DONES DECIDIM
NOSALTRES TAMBÉ HEM AVORTAT
PROU PERSECUCIÓ CONTRA LES DONES

Després de més de 30 anys d’accions, reflexions i mobilitzacions pel dret a l’avortament hem acabat i començat
l’any a Barcelona i a Madrid amb greus atacs als drets de les dones.

Seguim essent considerades delinqüents, i algunes hem hagut de suportar com la Guàrdia Civil entra a casa nostra dient que hem avortat i hem d’anar a declarar sense respectar la nostra privacitat ni el nostre dret a decidir sobre la pròpia maternitat.

Tot això enmig d’una campanya de la dreta i l’Església més reaccionària, amb intimidacions i denúncies a les clíniques acreditades per a fer els avortaments, que han acabat amb detencions de professionals de les clíniques i desenes de dones anant a declarar als jutjats. Amb l’agreujant que les institucions estatals i catalanes no han fet el necessari davant la seva responsabilitat de protegir els drets de les dones.

Jo també he avortat era un dels lemes escollits per solidaritzar-nos amb les dones que ho havíem fet i demostrar tot el nostre suport per canviar aquesta legislació i perquè la societat ens reconegui com a subjectes de dret en relació a les decisions que prenem sobre el nostre cos i sobre la nostra vida.

Jo també he avortat és un lema per fer justícia.

Anticonceptius per a no avortar i dret a l’avortament per a no morir.

Per això, continuem exigint:
· Que l’avortament surti immediatament del Codi Penal
· Que es canviï la llei per una que reconegui el dret de les dones a decidir sobre el propi cos i la pròpia vida.
· Que l’avortament sigui una prestació sanitària normalitzada dins la sanitat pública, garantint que es pugui practicar i regulant l’objecció de consciència a cada centre públic.
· Com a acció pal·liativa, demanem que els governs estatal i català, mentre no es modifiqui la llei,
garanteixin que les dones puguin exercir els seus drets i que les professionals puguin exercir la seva professió, sense intimidacions ni difamacions que obstaculitzin i criminalitzin la lliure pràctica d’aquest dret.
· Que es garanteixin els drets sexuals i reproductius de les dones, entre els que trobem:

o Que hi hagi informació sexual i afectiva a tots els nivells d’ensenyament per a noies i nois.
o Que diferents mètodes anticonceptius siguin gratuïts i de fàcil accés.

Recordem que el dret a decidir i a la salut sexual i reproductiva està reconegut i ratificat per l'Estat espanyol des de la Conferència Internacional de Població i Desenvolupament de les Nacions Unides del Caire (1994) i de la IV Conferència Mundial de la Dona de Beijing (1995).

TOTES HEM AVORTAT
AVORTAMENT LLIURE I GRATUïT
CAMPANYA PEL DRET A L’AVORTAMENT

Ablació, més a prop

2008-02-07T09:29:00.000+01:00

extret de : www.canalsolidari.org

Segons xifres d'ONG com Unicef, cada any prop de tres milions de nenes són sotmeses a l'extirpació del seu clítoris o, en el pitjor dels casos, també dels seus llavis genitals majors i menors.

Les organitzacions humanitàries denuncien que la mutilació genital, que es continua realitzant de forma habitual a 28 països africans i algunes regions asiàtiques, és una forma de violència contra la dona que va contra drets fonamentals com el de la salut.

Diferents estudis, inclosos els que realitza l'Organizació Mundial de la Salut (OMS), han mostrat que la mutilació genital femenina genera danys físics i psicològics en les nenes. Les seves conseqüències poden anar des de greus infeccions urinàries, complicacions en el part fins a un major risc de contagi del VIH/sida, a més de comportar traumes emocionals i psicològics. Les entitats socials també recorden que l'ablació priva a les dones de viure i gaudir plenament de la seva sexualitat.

Però en països com Etiòpia, Kenya, Nigèria, Somàlia o Sudan l'ablació és un costum social i cultural complex, que en la majoria de casos té com a comú denominador la falsa creença que una dona que no hagi passat per l'ablació genital és impura i no està preparada per al matrimoni.

De fet, els mitjans de comunicació han tornat a posar en les últimes setmanes la seva atenció sobre aquest drama, principalment, perquè s'han començat a detectar casos de mutilació genital en països europeus i en diverses ciutats nord-americanes.

El passat mes de desembre, per exemple, un jutge català va impedir el viatge d'una nena al seu país d'origen, Gàmbia, al sospitar que els seus pares l'anaven a sotmetre a aquesta pràctica.
Aquesta actuació ha estat possible gràcies a la llei aprovada pel congrés en 2005 per a poder perseguir l'ablació de clítoris fora de l'Estat espanyol.

ONG i moviments socials aprofiten aquests dies per a engegar campanyes i convocar actes de repulsa contra aquesta pràctica. Médicus Mundi Andalusia ha estat una de les entitats més actives i ha organitzat la ‘Jornada de lluita contra la mutilació genital femenina’. Amb el lema ‘MGF: més que un problema de salut. Abordatge i prevenció’, l'ONG engega una campanya informativa en la qual dóna a conèixer els seus projectes de suport a les associacions de dones de Burkina i Mali que lluiten contra aquesta pràctica.

Tal com expliquen des de l'ONG, a Marigat les nenes contreuen matrimoni entre els 12 i 14 anys, i segons les creences de les tribus, només una dona circumcidada és digna de casar-se. Com a conseqüència, les noies senten una gran pressió social per a participar del ritual d'iniciació i ser sotmeses a l'ablació.

World Vision treballa amb les autoritats sanitàries, les associacions de dones i les esglésies locals (que solen rebre a les nenes que fugen d'aquesta situació) per a realitzar campanyes i accions preventives.

En el marc d'aquest projecte es realitzen, a més, rituals alternatius que permeten a la població continuar la seva tradició, però sense incloure l'ablació. A més, s'ha engegat un programa de microcrèdits perquè les dones que viuen de realitzar l'ablació tinguin altres opcions econòmiques.

Entitats feministes com Dones en Xarxa s'han sumat a la campanya internacional que des del passat mes de desembre es ve desenvolupant a Brussel·les i que finalitza aquesta setmana amb una trobada a Adis Abeba. Aquesta campanya ha remarcat en diferents racons del món que l'eradicació de la mutilació genital femenina depèn en bona mesura de la implicació de les dones de les societats on es practica, que han de rebre suport per a acabar amb ella

Amnistia Internacional, de la seva banda, ha dirigit als governs un ‘Pla d'acció contra la MGF’ amb 10 punts a seguir entre els quals destaquen reconèixer l'obligació de posar fi a aquesta pràctica, revisar la legislacions nacionals i internacionals i establir mecanismes de consulta i col·laboració amb sectors no governamentals, organitzacions internacionals i organismes de l'ONU que treballin en el camp dels drets humans, la salut i el desenvolupament.

El camí, més que per prohibir, passa per donar alternatives.

Certificats de vergonya

2008-01-22T09:07:00.000+01:00

Avui a el Periódico de Catalunya:

ELISEO OLIVERAS
BRUSSEL.LES
Cada any centenars de noies a Bèlgica recorren als seus metges per obtenir un certificat de virginitat i un altre nombre elevat de joves se sotmeten a una intervenció quirúrgica per a la reconstrucció de l'himen. La gran pressió familiar i religiosa, en especial en la comunitat musulmana, força a aquest comportament per poder demostrar davant de la família, el futur marit, la futura família política o l'autoritat religiosa que no s'han mantingut relacions sexuals abans del matrimoni.

D'aquesta manera, aquestes noies intenten evitar el deshonor, l'exclusió social i fins i tot la mort.A Bèlgica, i en molts altres països, impera una llei del silenci que s'aplica a aquests temes per evitar admetre que existeixen, perquè aquestes pressions familiars i religioses, que arriben fins i tot als crims d'honor, violen els drets fonamentals i els principis legals dels països europeus.

Promoure el debatPer trencar aquesta llei del silenci, la senadora liberal belga Christine Defraigne acaba de presentar una proposició de llei per prohibir als metges expedir aquests certificats de virginitat.

"No es pot deixar que aquesta qüestió segueixi en silenci. S'ha de promoure un debat i parlar d'aquest tema amb total transparència", declara a aquest diari Defraigne al seu bufet d'advocats a Lieja. "Tots els drets i els principis pels quals hem lluitat estan en procés de desfer-se pel fet d'acceptar aquestes pressions de les comunitats religioses. Hem de reafirmar els principis i els valors fonamentals del nostre estat", afegeix Defraigne.

Líder del grup liberal francòfon al Senat i parlamentària des de l'any 1999, Defraigne va ser la promotora durant la passada legislatura de la nova llei belga sobre la reproducció mèdica assistida i la seva tasca política ha estat vinculada a qüestions de bioètica. "Aquesta iniciativa no és un combat feminista, sinó un combat humanista", subratlla la senadora.Principis conculcats"L'exigència del certificat de virginitat ridiculitza els principis fonamentals de la nostra societat europea.

És contrari al principi de llibertat individual i al principi de lliure disposició del propi cos", argumenta Defraigne. "També és contrari al principi d'igualtat entre els homes i les dones, perquè només les dones són obligades a mantenir-se verges abans del matrimoni. Als homes no se'ls exigeix res", afegeix.

Aquesta exigència, prossegueix, és contrària així mateix "als principis de respecte a la integritat física i de respecte a la vida privada".Els metges belgues són poc favorables o hostils a aquesta proposta de llei. L'Associació de Ginecòlegs belgues estima que aquests certificats de virginitat serveixen abans que res per protegir les dones, per evitar-los la repudiació i fins i tot salvar-los la vida. Saida, una noia belga d'origen pakistanès de 20 anys, ha estat l'última víctima coneguda dels crims d'honor al país.

Va ser assassinada el 22 d'octubre passat pel seu germà Mudusar per haver-se negat a acceptar un matrimoni pactat per la seva família. El seu pare, Tarek Mahmud Cheij, està empresonat acusat d'haver instigat l'assassinat, mentre que la policia encara no ha aconseguit detenir el germà fugitiu.

Retorn a l'obscurantismeDefraigne rebutja les argumentacions dels metges. "¿És que hem d'acceptar viure sota un règim de terror? Si acceptem aquestes pressions, aquestes imposicions religioses, acceptarem una regressió cap a l'obscurantisme", replica ella."En comptes de doblegar-nos davant les exigències d'aquest règim de terror, hem de protegir aquestes noies amb el nostre sistema legal i d'ordre públic", recomana Defraigne.

La senadora sosté que, en comptes de cedir a la pressió de les autoritats religioses, l'Estat ha de pressionar el consell de la comunitat musulmana perquè respecti els drets i llibertats garantits per la legislació belga. Defraigne considera que "si els certificats de virginitat són declarats il.legals ja no es produirà aquesta demanda".

"El que està en joc són els nostres valors i les nostres llibertats. No podem acceptar que en nom d'una religió es pretenguin trepitjar drets fonamentals", insisteix la senadora.

Avortament

2008-01-21T10:42:00.000+01:00

CONCENTRACIÓ PEL DRET A L’AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT
LES DONES PARIM, LES DONES DECIDIM
NOSALTRES TAMBÉ HEM AVORTAT
PROU PERSECUCIÓ CONTRA LES DONES

Després de més 30 anys d’accions, reflexions i mobilitzacions pel dret a l’avortament hem acabat i començat l’any a Barcelona i a Madrid amb greus atacs als drets de les dones.

Seguim essent considerades delinqüents, i algunes hem hagut de suportar com la Guàrdia Civil entra a casa nostra dient que hem avortat i hem d’anar a declarar sense respectar la nostra privacitat ni el nostre dret a decidir sobre la pròpia maternitat.

Tot això enmig d’una campanya de la dreta i l’Església més reaccionària, amb intimidacions i denúncies a les clíniques acreditades per a fer els avortaments, que han acabat amb detencions de professionals de les clíniques i desenes de dones anant a declarar als jutjats.

Amb l’agreujant que les institucions estatals i catalanes no han fet el necessari davant la seva responsabilitat de protegir els drets de les dones.

Jo també he avortat era un dels lemes escollits per solidaritzar-nos amb les dones que ho havíem fet i demostrar tot el nostre suport per canviar aquesta legislació i perquè la societat ens reconegui com a subjectes de dret en relació a les decisions que prenem sobre el nostre cos i sobre la nostra vida.

Jo també he avortat és un lema per fer justícia.
Anticonceptius per a no avortar i dret a l’avortament per a no morir.

Per això, continuem exigint:
·Que l’avortament surti immediatament del Codi Penal
·Que es canviï la llei per una que reconegui el dret de les dones a decidir
sobre el propi cos i la pròpia vida.
·Que l’avortament sigui una prestació sanitària normalitzada dins la sanitat
pública, garantint que es pugui practicar i regulant l’objecció de consciència
a cada centre públic.

Recordem que a Catalunya, a diferència d’altres comunitats autònomes, només es financen (i parcialment) un 20% dels avortaments amb diner públic, a banda del 3% que es fan directament a la pública.

·Com a acció pal·liativa, demanem que els governs estatal i català, mentre no es modifiqui la llei, garanteixin que les dones puguin exercir els seus drets i que les professionals puguin exercir la seva professió, sense intimidacions ni difamacions que obstaculitzin i criminalitzin la lliure pràctica d’aquest dret.
·Que es garanteixin els drets sexuals i reproductius de les dones, entre els que trobem:
- Que hi hagi informació sexual i afectiva a tots els nivells
d’ensenyament per a noies i nois.
- Que diferents mètodes anticonceptius siguin gratuïts i de fàcil accés.

Recordem que el dret a decidir i a la salut sexual i reproductiva està reconegut i ratificat per l'Estat espanyol des de la Conferència Internacional de Població i Desenvolupament de les Nacions Unides del Caire (1994) i de la IV Conferència Mundial de la Dona de Beijing (1995).

Totes a la plaça Sant Jaume
dimecres dia 23 de gener de 2008 a les 7 de la tarda
TOTES HEM AVORTAT
AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT
CAMPANYA PEL DRET A L’AVORTAMENT: Ca la Dona, Marxa
Mundial de Dones, Dones d’Enllaç, Associació per la Igualtat Dones.com de
Barberà, Grup de Dones Òvul de Rubí, Dones en Xarxa.cat, Ruta Pacífica de
Mujeres de Colombia, Xarxa Feminista, Xarxa de Dones per la Salut, Grup
Ágata, Tamaia, Dones de Badalona, Dones x Dones, Associació de Dones
Immigrades Yemanjà, Dona Salut i Qualitat de Vida del CAPs, Genera, Les
Webis – Dones per noves tecnologies, Secretaria de la Dona de CCOO, Àrea
de la Dona d'Esquerra Unida i Alternativa, Dones amb Iniciativa,
Comissió de la Dona Lina Odena del PCC, El Safareig.
DONEN SUPORT: Creación Positiva, Associació de Planificació Familiar
de Catalunya i Balears (APFCiB), ACAI, Intersindical Alternativa de Catalunya
(CATAC, USTEC-STEs, FTC...), Revolta Global, Assemblea d'Esquerra Unida i
Alternativa de Sants-Montjuïc, CUP de Sallent, Joves d’Esquerra Verda,
Margarida Abril - Col·lectiu de lluita de gènere de la CJC.

Per a informació i adhesions:
dretalpropicos@gmail.com,
934 127 161, c/ Casp, 38, principal, 08010 Barcelona

Conferència

2008-01-21T09:04:00.000+01:00

El director del Centre Reina Sofia per a l’estudi de la violència de gènere, José Sanmartín, abordarà el tema de la violència de gènere en les relacions de parella en una conferència que tindrà lloc avui al Centre de congressos lauredià a les vuit del vespre.

L’acte, organitzat pel Consell General, s’emmarca en la campanya del Consell d’Europa.

Marxa Mundial

2007-11-23T19:00:00.000+01:00

Coordinació Europea Marxa Mundial de les Dones

25 de novembre - Dia Internacional

Contra la Violència de Gènere

NI UNA MÉS!

En la seva darrera reunió de juliol del 2007, la Coordinació Europea de la Marxa Mundial de les Dones va decidir llançar una campanya contra la violència de gènere. Començarà el 25 de novembre 2007 per finalitzar durant la 3a marxa mundial al 2010. Amb aquest motiu s’ha creat un eslògan que les participants portaran en un braçal amb aquestes paraules Ni una més.

Amb aquesta campanya pretenem que tots, homes i dones, es declarin concernits i actuïn per demostrar rebuig, solidaritat i compromís al costat de totes les dones que són víctimes de violència; i que denunciïn els maltractadors que no comptaran amb el nostre suport ni amb el nostre silenci. Cada cop que una dona serà maltractada, violentada, les dones membres de la Marxa portarem aquest braçal al llarg de tot el dia, sigui al metro, a l’escola, al carrer o al treball.

Ens agradaria que aquest braçal esdevingués un ritu polític, una nova manera de denúncia pública.

En temps de pau com en temps de guerra, les dones pateixen atrocitats pel simple fet de ser dones. Són milions les que són pegades, violades, assassinades, atacades, mutilades, i fins i tot privades del dret d’existir. Per justificar-ho tots els pretextes són bons: costums, religions, pràctiques culturals, o simplement la pretesa superioritat de l'home sobre la dona.

LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES ÉS UNA FORMA D'OPPRESSIÓ GREU QUE ROEIX EL TEIXIT DE TOTES LES SOCIETATS EN TOTS ELS PAISOS DEL MÓN.

VOLEM QUE AIXÒ S’ATURI!

VOLEM SEGURETAT PER A TOTES LES DONES

ARREU DEL MÓN!

NI UNA MÉS!

25-N

2007-11-23T11:22:00.001+01:00

Als inicis del moviment feminista, tenia molta importància la relació que s’establia entre les dones per poder parlar amb intimitat i compartir i transformar les pròpies vides. Aquest any volem fer visible, recuperar i valorar aquest aprenentatge assolit mitjançant les dinàmiques del moviment feminista enfront de l’aïllament que comporta la violència patriarcal

Per això considerem imprescindibles els espais de resistència creativa de les dones, espais per compartir què fem i com ho estem fent. Cal que les nostres creences no generin murs que ens privin de relacionar-nos i que les relacions no condicionin les nostres creences.

Treballar en tenir cura de la societat molts cops ens ha portat a no tenir cura de nosaltres mateixes. Veiem en aquest treball una qualitat heretada i també una aposta de moltes dones, veiem també que en aquest esforç ens “desmesurem”, perdem la mesura. És important poder parar i escoltar el propi cos. Repartir les alegries i les preocupacions, les tristeses i les pors per poder renovar-nos.

Valorem que l’augment de responsabilitats i de presència en l’esfera pública ens ha aportat canvis importants, un poder nou que ens fa canviar, i potser perdre, els espais de llibertat. Tot i que no és fàcil fer aquesta valoració, és evident que, en aquest escenari, hi ha poc temps i poc espai per al cos i l’afecte, perquè hi ha un domini de la ment i la raó.

El sistema patriarcal i la situació social actual ens obliguen a les feministes a estar visibilitzant la violència i ens deixen menys espai per a la relació i la creativitat, ja que és una feina constant vers la societat explicar que “un altre món és possible” i treballar cap enfora massa sovint ens porta a la solitud. Les xarxes permeten que les dones estiguem més protegides, siguem menys vulnerables, perquè les xarxes entre dones donen credibilitat, donen suport, donen espai per a la recuperació.

La passió mou el món. Sentir que estem en un món que van voler i van imaginar altres dones ens dóna força per poder pensar i projectar quin és el món que nosaltres volem.

Dels reptes actuals volem ressaltar, aquest any, algunes situacions significatives de la violència contra les dones al món i de les nostres resistències i avenços.

· Continuen els atacs a la nostra llibertat de manera tan cruel com els Feminicidis arreu del món i els assassinats de dones també a Catalunya, que aquest any ja són 10 dones mortes i al conjunt de l’Estat Espanyol sumen 79..
· Continuen les agressions contra les dones, que evidencien la quotidianitat i diversitat d’aquestes violències, que es conjuguen i incrementen amb el racisme, la precarietat laboral i les creixents desigualtats socials.
· L’eradicació de la violència exigeix que la societat deixi, per temor o connivència, de “mirar cap a una altra banda”.
· Denunciem els límits de les lleis i actuacions dels governs. Cal fer-ne el seguiment i exigir-ne el compliment i l’aportació de recursos perquè siguin veritablement viables, començant pels Pressupostos Generals de l’Estat i seguint pels comptes autonòmics i municipals. A Catalunya esperem la ràpida aprovació d’una llei consensuada.
· Reivindiquem les paraules, els cossos i els colors de les dones a tot el món, i ens felicitem per les millores aconseguides i per les complicitats que malgrat tot continuem construint.

"LES VIOLÈNCIES ENS AÏLLEN, ENLLACEM-NOS".

Ho explica avui l'Albert Roig al Bon dia

2006-12-12T10:33:00.000+01:00

Segurament m’hauria de considerar un privilegiat.

Probablement el fet de poder gaudir de la meva paternitat les vint-i-quatre hores del dia hauria de ser un motiu de satisfacció.

I ho és, sens dubte, perquè no hi ha recompensa més gran per a un pare, i també per al fill, que poder exercir-ne, però des de la responsabilitat diària, amb el quefer quotidià com a base: escalfar biberons, donar-li al nen que et mira fixament amb aquells ulls ben oberts i que articula aquells sons característics d’un nadó que al cap del dia se’t fan familiars i saps perfectament cada un d’ells què vol dir: si té gana, si li fa mal la panxa, o si senzillament vol que estiguis per ell. Banyar-lo, netejar-lo, vestir-lo...

El somriure ample, la rialla tendre d’un nen de tres mesos que et fa sentir feliç, que et fa oblidar qualsevol maldecap... només existim en el món ell i jo... fins que arriba la resta de la família, la mare i la germana, i els caps de setmana la germana gran.

El veus créixer, adaptes els teus horaris a les seves necessitats... en definitiva construeixes tot un món al voltant només de dues persones, ell i jo, que ens fa còmplices i creem un llenguatge que només entenem nosaltres dos. És cert, he tingut, tinc encara, la gran sort de ser un dels pocs pares privilegiats que gaudeix d’una baixa per paternitat. No ho vaig poder fer amb la meva primera filla, eren altres temps, un altre país i altres situacions personals i laborals. Ara, després de dotze anys, he pogut fer un somni realitat. Sortosament no he hagut d’esperar a ser avi. Ho he vist i ho veig amb el meu pare que ha fet amb els seus néts allò que no va poder fer amb els seus tres fills.

L’home treballava de sol a sol i quan arribava a casa nosaltres ja dormíem o ell estava molt cansat... a la matinada el sentíem marxar quan encara no ens havíem llevat; prèviament passava per la nostra habitació i com aquell que fa recompte de la tropa ens mirava i comprovava que efectivament, els tres fills érem allà. Des de ja fa uns anys gaudeix dels seus néts exercint la “paternitat irresponsable”, és a dir, fa d’avi.

Em sento doncs immensament feliç, humanament ple, per haver assolit la plena paternitat abans de ser avi i no haver d’esperar a practicar-la amb els meus néts: ho he pogut fer amb el meu fill. En els moments de tranquil·litat, quan ell descansa i dorm, penso que aquesta felicitat paterna l’he aconseguida gràcies a una persona que ha renunciat a part de la seva baixa per maternitat per oferir-me-la a mi.

La mare del nostre fill ha demostrat que la responsabilitat d’educar i tenir cura d’un nadó durant els primers mesos és cosa de dos, de la parella al complert, sense distincions més enllà de les que la naturalesa ens imposa.

A ella li haig d’agrair el fet que pugui gaudir del nostre fill en aquesta etapa de la seva vida. No totes les mares fan o pensen igual. En són moltes, la immensa majoria, que estan convençudes que els actuals 112 dies de baixa després de donar a llum els correspon per dret únicament i exclusiva a elles, sense donar l’oportunitat al pare de fer-se responsable del fill en aquesta curta edat.

Els rols continuen massa interioritzats i es dóna per fet, sense possibilitat a debat, que és ella l’única responsable de fer créixer el fill durant els quasi quatre primers mesos de vida del nadó. Però la culpa no és d’elles. Puc arribar a entendre el pensament d’aquestes mares. Perquè trobo molt injust que en ple segle XXI ella, la mare del nostre fill, hagi hagut de renunciar a part de la seva baixa per maternitat perquè jo tingui la possibilitat de fer-la. És terriblement frustrant veure com la nostra societat encara no ofereix els mecanismes perquè mare i pare, pare i mare, puguin tots dos fer-ne, sense necessita que una part hagi de renunciar a res. Molt camí ens queda per recórrer perquè siguin reconeguts els drets i deures, materns i paterns, en els primers mesos de la vida d’un nadó.

És cert que si contemplem la legislació de temps enrere molts diran que no em puc queixar, que abans era pitjor, que ni tan sols es contemplava la possibilitat que el pare agafés la baixa senzillament per ser-ne. És cert que una mica s’ha avançat i que ara és possible fer-ho sense veure mermat el teu poder adquisitiu a final de mes. Però els nostres legisladors, els que ho són ara i els que aspiren a ser-ho, s’haurien de plantejar molt seriosament la necessitat de fer de la baixa compartida un dret sense que cap dels dos integrants de la parella vegi mermat el seu dret de mare o pare.

Darrerament es parla molt de conciliar la vida laboral i la familiar, o d’eradicar la discriminació que encara hi ha vers la dona en la nostra societat. Sens dubte queda molt bé parlar-ne, fer grans estudis, fins i tot escriure-ho en un programa electoral. Però la materialització es produeix en compta gotes. Si no comencem pels aspectes més bàsics, si des de l’estat no s’ofereixen les garanties per fer-ho possible, tot seran només paraules sense continguts, discursos polítics per quedar bé i semblar més de progrés. Posats a reformar i a arribar acords “urgents” entre totes les forces parlamentàries sobre la nova llei de la CASS, què costava avançar-se una mica en el temps i començar la conciliació i l’eradicació de la discriminació de gènere pels fonaments, és a dir, per la base d’una família que no és altra que quan a casa passen a ser-ne més de dos. Si això no es fa ràpid, la immensa majoria dels pares continuaran sense poder exercir la seva responsabilitat com a tals amb els seus fills acabats de néixer.

I la societat continuarà lamentant que els legisladors continuen fent diferents homes i dones en les seves responsabilitat.

© Copyright 2006 by www.BonDia.ad

SOLIDARITAT

2006-11-03T11:03:00.000+01:00

COMMUNIQUÉ DE PRESSE
de la Coordination Européenne de la Marche Mondiale des Femmes
Pour le droit à l'avortement
Solidarité avec les femmes de Pologne, du Portugal et d'Andorre
Nous, femmes de la Coordination Européenne de la Marche Mondiale des Femmes réunies à Irun au Pays Basque les 20, 21 et 22 octobre 2006, exprimons notre active solidarité avec la lutte des femmes polonaises, portugaises et andorannes pour le droit à avorter et à décider de leur vie sexuelle et reproductive. En ce moment, les mouvements "anti-choix" s'organisent dans le but de faire régresser les lois et les droits par les femmes
- En Pologne, des groupes et associations qui demandent " la protection de la vie humaine dés la conception " ont proposé une modification de la Constitution. Nous savons que les femmes polonaises souffrent déjà à cause d'une loi restrictive qui ne leur permet pas de décider d'avorter, mais cette proposition est encore plus dure et plus dangereuse et répond aux milieux les plus conservateurs du pays, l'église y compris. La Coordination Européenne de la MMF a adressé une lettre au Président de la République et au Premier ministre de la République Polonaise pour qu'ils rejettent la modification. Elle participera aux mobilisations comme en France le 4 novembre devant l'ambassade de Pologne.
Au Portugal, les femmes n'ont pas le droit d'interrompre leur grossesse, et c'est le seul pays d'Europe où elles sont encore jugées et emprisonnées pour avoir exercé leur droit a l'avortement. Les portugaises et les portugais vont de nouveau être appelés à participer à un referendum pour dépénaliser l'avortement. Pour les femmes portugaises et pour le mouvement féministe, c'est un moment décisif dans leur longue lutte pour le droit à disposer de leurs corps et pour en finir avec une situation humiliante. La Coordination européenne de la MMF est solidaire de leur lutte pour le OUI au referendum et pour la dépénalisation de l'avortement. Elle s'engage à donner tout son appui aux mobilisations que proposera le mouvement féministe portugais.
- En Andore, le Code Pénal pénalise encore aujourd'hui l'avortement et seules les pressions internationales pourraient aider à faire avancer les choses.
La lutte des femmes portugaises, polonaises et andorannes est aussi la notre. Solidarité

Afganeses a l'estil bonze

2006-11-02T08:24:00.000+01:00

MARC MARGINEDAS
ENVIAT ESPECIAL / KABUL

El periódico de Catalunya

Després de cinc anys de matrimoni en què el seu marit li pegava diàriament amb un pal de fusta per enfornar pa, Sabyana va decidir complir amb la seva amenaça: es va ruixar amb combustible, es va calar foc i es va cremar a l'estil bonze.

I encara que ara es penedeixi d'haver optat per aquest dolorós intent de suïcidi, amb un 100% del cos ple de cremades --el 60% són de tercer i quart grau, és a dir, fins a l'os-- Sabyana, de 18 anys, embolicada en benes esgrogueïdes i sense haver abandonat encara l'adolescència, ja té una sentència de mort dictada per la unitat de cremats de l'hospital públic de Herat.

Només en els sis primers mesos del 2006, el centre ha rebut 55 casos de dones de la regió que s'han calat foc, gairebé totes perquè preferien immolar-se que seguir convivint amb els seus marits.

L'any passat van ser més de 90.

Llit de mort

Quan exhali el seu últim alè, Sabyana deixarà enrere dos fills, un d'ells un nadó de dos mesos, i una existència infravalorada en què ha estat considerada com un objecte o un producte de compravenda. "Li vaig implorar que deixés de pegar-me; que si ho seguia fent, em mataria; però hauria sigut millor que hagués marxat a casa del meu pare en lloc de fer això", lamenta xiuxiuejant.

La tendresa que ara, al llit de mort, li dispensa el seu marit violent, ha arribat a estovar el cor d'aquesta jove afganesa en les seves últimes hores. Només apareixent per l'hospital, ha aconseguit que Sabyana perdoni totes les vexacions i humiliacions sofertes i que la seva consciència de maltractador quedi alliberada.

Un personatge que alterna en dosis calculades agressions i episodis violents amb paraules d'afecte. "El meu marit em ve a veure cada dia; és clar, ens estimem", mussita, gairebé orgullosa i aliena al seu destí.No sembla que en el pensament de Mina hi hagi el perdó cap al seu antic promès. Aconseguirà sobreviure perquè només presenta cremades profundes --aquelles que no fan mal com les superficials però que provoquen gravíssimes infeccions-- al 20% del cos.

Però les llagues de Mina conviuran, durant la resta dels seus dies, amb la cicatriu de l'odi cap a la família i l'home amb qui s'anava a casar. "M'havia promès amb un home, però les que havien de ser la meva cunyada i la meva sogra no m'estimaven i van difondre falsos rumors sobre mi", explica, tapada amb mantes que només deixen veure-li la cara.Escriure una carta de protesta no va ser suficient perquè Mina evités l'injust veto imposat. I va ser llavors quan va optar per cremar-se a l'estil bonze.

Només per "demostrar- los que estaven equivocades", apunta.

De tan dràstica decisió va aconseguir arrencar un petit gest de pietat del seu expromès, que va anar a visitar-la a l'hospital. Però quan li va demanar que li comprés els medicaments que necessitava, aquells que no se subministren per falta de fons, se'n va anar. "Em va dir que una cosa així l'havia de fer el meu germà", s'indigna.

I des d'aquell dia no l'ha tornat a veure.

El fenomen creix

No és clar per què les dones afganeses que es volen suïcidar decideixen fer-ho d'una forma tan dolorosa. "Són de classes socials baixes; ho fan en un moment de desesperació, després d'una baralla o d'haver estat agredides pels seus marits", conjectura Ibrahim Mohamedi, cap de la unitat.

La catalana Eva López, de l'oenagé Associació de Cooperació per Afganistan, és a Herat, ciutat amb un elevat índex de suïcidis femenins, per fer un estudi per plantejar un projecte d'ajuda a les dones que s'immolen. "No tenim constància que hi hagués aquest tipus de suïcidis abans que els talibans arribessin al poder; no obstant, sí que es pot dir que el fenomen creix", insisteix. "A l'Afganistan, una dona no té accés a somnífers ni armes".

La falta de material sanitari i personal converteix el treball de la unitat en gairebé una heroïcitat. "Cobrem 40 dòlars (31 euros) al mes, i en alguns casos en què les famílies no poden pagar les medecines, les sufraguem de la nostra pròpia butxaca", recorda Mohamedi, mentre implora ajuda i personal a les oenagés, gairebé absents a Herat.La veu d'Ibrahim és una de les poques que es fan sentir entre els xiscles d'una nena cremada, en el moment en què el personal sanitari li fa les cures de rigor.

Cada dia Més

2006-11-01T09:51:00.000+01:00

Article de "El Periódico de Catalunya"
OLGA PEREDA
MADRID

En el primer any de funcionament, els tribunals de violència sobre la dona de tot Espanya van jutjar 19.696 homes, el 80% dels quals van ser condemnats, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

A més dels homes, 436 dones van ser enjudiciades, però perquè hi va haver agressions mútues. En aquests casos, el 61% de les sentències van acabar en condemna.

Des del juliol del 2005 fins al juliol d'aquest any, els jutjats especialitzats en violència sexista --21 dels quals són exclusius i 417 són mixtos-- van tramitar 148.448 assumptes penals. D'aquests, 81.543 van correspondre a casos de maltractaments (tant físics com psicològics) i de lesions. La resta van ser assassinats, amenaces o lesions al fetus.

CONTRA LA LLIBERTAT

De tots els delictes tramitats per aquests tribunals, el 45% van ser per lesions, mentre que el 13% van ser per actes contra la llibertat i el 8% contra la integritat moral.

Els jutjats van tramitar durant aquell any 35.525 ordres de protecció, una eina judicial que està disponible des del 2003 i que permet dictar mesures cautelars penals i civils en un termini de 72 hores. Igual que ha passat en anys anteriors, els magistrats van admetre a tràmit el 77% de les sol.licituds i van denegar la resta al considerar que no hi havia proves suficients per demostrar el maltractament.

Set de cada 10 dones que van reclamar protecció als jutjats eren de nacionalitat espanyola. En el 3% dels casos, la sol.licitud va correspondre a una menor d'edat.

La principal mesura cautelar dictada pels tribunals va ser la prohibició d'aproximar-se a la víctima, mentre que en l'11% dels casos el jutge va anar més enllà i va acordar la presó provisional per a l'agressor.

No tots els agressors van respectar les mesures imposades pel jutge. L'observatori ha constatat que es van produir 3.204 incompliments de les mesures cautelars i una xifra similar --3.434-- va correspondre als trencaments de la condemna un cop dictada sentència.

RELACIÓ AFECTIVA

Segons les dades aportades per l'observatori contra la violència domèstica, en més de la meitat dels casos de violència --en el 66%-- existia una relació afectiva entre la víctima i l'agressor. En el restant 34%, la relació entre tots dos s'havia acabat.

Les estadístiques del Poder Judicial no especifiquen el nombre de denúncies tramitades en un any.

Però sí que constaten que només el 30% dels denunciats eren d'origen estranger.

Una proposta de Montserrat Ronchera

2006-10-27T15:53:00.000+02:00

SOCIETAT * OBERTA * 102
Terres baixes del Llobregat, dijous 26 d'octubre de 2006 > > > > > > > > > > > > > > >
S e t m a n a r i d’impulsos i moviments socials .
*

El l l e n g u a t g e del nostre Univers és
a u d i o v i s u a l
* * * * *
Índex
* * * * *
25/10/06
1. “Una mirada adolescente contra la violencia a las mujeres”
2. Video censurado del PACMA (Partido antitaurino contra el maltrato animal)
3. Convocatòria de premsa Sos Racisme Catalunya
24/10/06
4. Ciutadans i ciutadanes com tu! Volem el dret al vot per les persones immigrades
5. La Ir-Responsabilitat Social d'Unión Penosa. Capítol I: Nicaragua a les fosques
6. XARXA DE CONSUM SOLIDARI – BUTLLETÍ ELECTRÒNIC OCTUBRE 2006
7. UNA MOBILITAT CONSERVADORA
8. TV3 es nega a emetre l'anunci de la campanya per la participació dels joves de la Coordinadora d'ONGs
9. L’Ajuntament canviarà el Pla General per eludir un enderroc ordenat pel jutge
23/10/06
10. ¡Alerta Antifascista! Concierto neonazi en Madrid
11. Els mitjans censuren la democràcia en temps d'eleccions
12. NUEVOS SÍNTOMAS CÁNCER DE MAMAS
13. Jornadas_eólica_y_conservación_en_Vitoria_en_febrero_2007
14. Comunicado Rueda Prensa último dia de huelga de hambre
15. National City, santuario de los 'sin papeles'
16. Denunciem els atemptats continuats a la fauna ornitològica de les Terres de l'Ebre
22/10/06
17. Exigències Achuar des de l'amazonia peruana
18. Com ho hem de fer per votar en blanc
19. ASSEMBLEA COORDINADORA NO AL PLA DE PONENT
21/10/06
20. Estades de voluntariat als muntanyans
21. Mostra de suport a l’Albert Ferré
22. Alguns reptes mediambientals per Tarragona. Propostes als polítics
20/10/06
23. [meeting point] mobilitzacions 2006
24. [Objeción Científica] Especial Informe2007
25. Huelga de hambre Despedidos SEAT en la Universidad
26. Catalunya ja té el seu Monument contra l’homofòbia
27. El GEPEC-EdC vol entrar en la gestió de l'espai natural de la Sèquia Major
19/10/06
28. Protesta dels forestals davant la retallada de funcions
29. Carta adreçada al Director dels Serveis Territorials de Medi Ambient de les Terres de l'Ebre
30. Convocatòria de premsa: Actes campanya 1IGUAL1
* * * * *
Per accedir al número 102 del Societat Oberta premeu en el següent enllaç:
http://societat-oberta.blogspot.com/2006/10/societat-oberta-102-s-e-t-m-n-r-i.html

Li diré a la mama

2006-09-20T13:42:00.000+02:00

“Pensando me vuelvo loco,pensando me quedo enano.¿Qué relación tengo yo con la suegra de la mujer de mi hermano?”*

Així diu l’endevinalla castellana i la resposta, amb el pas del temps, ha deixat de ser evident.
Aquella imatge estereotipada de pare-home més mare-dona que es casen en primeres núpcies, per tota la vida i que tenen ben aviat un parell de plançons – a ser possible un de rosa i un de blau- és cada vegada més escassa.
Famílies amb fills únics, famílies monoparentals, famílies interculturals, famílies reconstituïdes i recompostes, amb fills adoptats, amb fills fecundats artificialment, amb pares o mares del mateix gènere, amb pares d’edat avançada...les possibilitats són múltiples encara que la “normalitat” social – i sobretot legal- trigui a canviar els seus esquemes.
Quan era petita, la –única- companya de classe que tenia els pares separats era gairebé com la protagonista d’aquella novella de Nathaniel Hawthorne titulada “La lletra escarlata” i mots com pobreta rondaven pel cap de molts.
Avui, el nen o la nena de pares separats –per posar el mateix exemple- omple les aules.
Abans, ser mare soltera era pitjor que un tatuatge, avui és una decisió personal en alguns casos i un problema econòmic en d’altres, però en cap cas un estigma.
Ser adoptat, que els teus pares siguin grans o ser fill únic són qüestions que no generen massa problema social. Altres noves famílies encara han de lluitar contra els prejudicis i viure al llindar de la legalitat: és el cas de les famílies homoparentals.
Amb més freqüència trobem però, el que es coneix com a famílies reconstituïdes. D’aquelles tant habituals a les comèdies de situació nord-americanes en les que pare separat aporta sis fills del primer matrimoni a una nova relació iniciada amb una dona vídua amb 6 filles adolescents.
La realitat, sovint, supera la ficció, tot i que no cal buscar els extrems per trobar situacions compromeses, divertides o angoixants.
Refer la vida sempre és com enganxar fragments de terrissa. Sempre queden les marques de les esquerdes.
I aquestes noves famílies generen nous problemes i noves endevinalles.
Quin paper juguen les noves parelles dels pares o de les mares amb fills de relacions anteriors? Com encaixar els nous fills d’aquesta nova relació amb els altres germans i amb els nous fills de l’anterior parella?
La realitat comença amb el llenguatge. Paraules amb una càrrega tant pejorativa com madrastra o fillastra – l’esperit de la Blancaneus no perdona- ens revolten a molts que ens neguem a utilitzar-los com una definició escaient a un tipus de relació nova, cada vegada més freqüent però que encara té molt camí per recórrer.
Començant pels usos i costums.
Si en una boda convencional i ortodoxa en el banquet tot seguint el protocol assentem el sogre al costat de la núvia i la sogra al costat del nuvi, què fer quan han de seure pares i mares que no es parlen de fa anys? on posem les noves parelles dels pares dels nuvis? i més complicat encara, els fills d’un o altre cònjuge?
I tot això suposant que les relacions siguin cordials.
Què faries si els fills del teu marit no et parlessin ni per demanar-te la sal a l'hora de dinar? Com reaccionaries si la teva filla gran s'enamorés del seu germanastre? I si descobrissis que els "angelets" de l'home que estimes són predelinqüents que s'estan fent perillosament amics dels teus nens?
Tot just ara ha publicat l’Editorial Mina un llibre que vol respondre a aquestes qüestions i que ho fa des de la recollida de testimonis de dones que diuen “Jo no sóc una madrastra”.
De fet el títol complert és Jo no sóc una madrastra. Històries de famílies sobrevingudes i uns quants consells per a superar els entrebancs.
L’obra, recull les històries de vuit dones que han intentat formar una família amb homes que ja eren pares. Algunes tenen final feliç, d'altres no tant. Escrits amb ritme i humor, aquests relats a vegades s'acosten a la literatura romàntica i a vegades... a la de terror.A més el volum ens ofereix una breu anàlisi de cada cas i algun consell per a les persones que es troben en situacions semblants.
El llibre, el signen Tania Empez, llicenciada en història contemporània i vinculada des de ben jove amb entitats i grups de dones i Judit Llop Padrós llicenciada en ciències de la comunicació i tècnica multimèdia.
Després de llegir totes aquestes històries t’adones que la definició de família s’ha de reformular i que l’estructura bàsica vàlida per a tots no és una altra que un projecte de vida en comú centrada en l’amor i en la cura dels seus membres. Què fàcil. I què difícil alhora.

*la resposta a l’endevinalla és “la mare”.

Blocosfera

2006-07-19T14:05:00.000+02:00

Els blocs també parlen d'Andorra i de les coses que ens amoïnen.

Fent un tomb per la blocosfera n'he trobat un parell que potser val la pena de mirar.

El primer, no és un altre que el conegut Tamarrolàndia, un bloc que des d'una òptica poc liberal posa sobre la taula els problemes ( i xafarderies) del país. Avui estan ficats de ple amb la cosina cantant de Juli Minoves.

Qui tingui ganes de debatre, pot anar a Andorra Crítica. Un espai per opinar sense complexos, i on , per cert ens defensen obertament després de l'enrnou de l'avortament.

Ara que tenim més temps, val la pena fer més aportacions a la xarxa.

Comentari de Júlia Martínez-Illescas

2006-06-29T11:38:00.000+02:00

Volia expressar les meves felicitacions pel llibre encarregat per la UNICEF al CRES ( IEA) :
"Estudi sociològic sobre la Infància i la conciliació de la vida personal i laboral a Andorra".

L´objectiu de l´estudi es (cito textual):

"Estudiar la percepció que tenen de la seva situació actual les mares treballadores d´Andorra en relació al grau de conciliació assolit en la seva vida personal, familiar i laboral, i les conseqüencies i repercussions en aquestes mares i els seus fills/es, d´un eventual baix nivell de conciliació, si -com era de preveure - es donava el cas."

La realitat és la que és.

La mare treballadora és la que porta el que podem anomenar "pes de la llar", i qui en el dia a dia ha d´arribar a conciliar les tasques familiars i laborals ( el que es coneix per doble presència) , i en canvi l´home té un paper d´ajuda o de cooperació puntual però no de corresponsabilització en les feines domèstiques que es el que seria desitjable.

Durant l´estudi es fa referència varies vegades al pare, comparant els diferents rols social i familiar que assumeixen l´home i la dona.

Cita l´estudi Aztarcoz i d´altres que revelen que les dones dediquen quasi tres vegades més de temps al treball domestico-familiar que els homes i assenyala com a base de la dificultat de conciliació que tenen les dones aquest desigual repartiment de les responsabilitats domèstiques.

Aquesta desigualtat també és un condicionant perque les dones tinguin més problemes d´accés al treball, ocupin llocs de menys responsabilitat i menys qualificats, i tinguin menys oportunitats de promoció dins l´empressa.

També es la causa de que hagi una segmentació de l´activitat laboral en funció del gènere ( la dona escull professions que li permeten una millor conciliació, com p.ex. mestra).

Com a resultat la dona té més precarietat laboral i moltes complicacions per arrivar a la conciliació, repercutint això en la seva qualitat de vida i la seva salut, i per supossat en la dels seus fills/es.

L´estudi valora la legislació andorrana com una legislació de mínims sobre la matèria, ( ¡llàstima que la majoria dels nostres parlamentaris al Consell General no creguessin necessari la creació d´una comissió parlamentaria per polítiques d´igualtat ! ), i ademés poc coneguda per les treballadores i per les empreses.

També troba a faltar manca de institucionalització i reglamentació de mesures de conciliació en les polítiques d´empresa, amb l´impediment de no disposar de negociació centralitzada amb organismes sindicals de representació dels treballadors/res.

Fa referència igualment a que el suport estatal andorrà en matèria de prestacions socials es força reduit, amb llindars per rebre ajudes massa baixos.
I com és d´esperar, la fallida de la conciliació dona conseqüències nefastes pels infants, la familia i al final de tot, per la societat.

Com veieu l´estudi conté sobrats arguments per fer una bona reflexió, i moltes vegades, al llegir els testimonis d´algunes de les dones que hi han participat, alguns molt emotius, se´n desprén que passen per situacions molt difícils de suportar i que de ben segur després es poden manifestar com a transtorns emocionals.

Finalment deixa constància que es necessari intervenir des de tots els àmbits: legislatiu, social, empresarial i familiar.

Cal un canvi en les pautes socioculturals que continuen generant una divisió sexual de rols en l´àmbit domèstic. Hem de trobar les millors estratègies per implicar al pare i concienciar-lo de les conseqüencies de "no compartir" el treball domestico-familiar, també ho ha de fer el món empresarial , i finalment tota la societat.

A Espanya s´ha entrat a tràmit parlamentari una llei específica per la igualtat de gènere.

A Andorra, que tenim tendència a copiar dels països veïns, perque no ho fem en aquesta ocasió ?

Violència Domèstica

2006-06-28T08:32:00.000+02:00

ENTREVISTA // MIGUEL LORENTE >> METGE FORENSE"L'home maltractador no és un malalt" • Aquest expert en violència masclista advoca per un estudi integral dels agressors

Autor d'articles, llibres, beques, premis.
La intensa vida professional de Miguel Lorente s'ha centrat en les anàlisis de l'ADN per a la identificació humana en la investigació criminal, així com en la paternitat i la maternitat.
També ha analitzat a fons la violència.
Per això col.labora amb l'Organització Mundial de la Salut (OMS) com a expert en qüestions relacionades amb les agressions a la dona.
La seva saviesa serveix per avançar per un camp que encara segueix minat.--La llei contra la violència domèstica inclou la creació d'unitats que facin una valoració integral de cada cas en el marc dels Instituts de Medicina Legal.-

-Aquesta va ser una proposta que vaig aportar a la comissió del Congrés dels Diputats amb la intenció de canviar el que estaven fent els forenses i portar a terme una actuació més completa.-

-¿El que es feia abans no servia?-
-Es valorava el resultat de les lesions físiques que presentaven les dones víctimes de violència, que era insuficient. Ara, en les unitats de valoració integral de la violència masclista, el que fem és estudiar les conseqüències físiques i psicològiques tant en les víctimes com en els agressors.-

-A aquests els examinen amb lupa.-
-L'estudi que fem permet detallar les circumstàncies particulars de cada cas, conèixer les motivacions, els precipitants, les formes d'agressió i les característiques de la violència utilitzada. Així, s'informa els jutjats sobre les mesures que cal adoptar amb les víctimes, la custòdia, la teràpia al maltractador...-

-¿On funcionen aquestes unitats?-
-De moment, únicament a Andalusia. Es van posar en marxa fa un any, quan van entrar en funcionament els jutjats de violència domèstica.-

-¿Augmenten els agressors?-
-La valoració que estic realitzant, a petició dels jutges, assenyala que n'ha augmentat el nombre de manera significativa en l'últim any. Concretament, ha passat del 0,03% al 20,4% dels casos estudiats en aquestes unitats, una cosa molt significativa. Però també positiva, perquè suposa que les decisions que s'adopten respecte d'ells es fan amb coneixement de causa.-

-El perfil es completa.-
-La tendència és estudiar i valorar cada vegada més els agressors, una cosa necessària per adoptar les mesures més eficaces per a la protecció de les dones i dels menors, així com per individualitzar la decisió sobre cadascun dels maltractadors.-

-¿S'estendrà la iniciativa andalusa?-
-Altres comunitats autònomes han contactat amb nosaltres per desenvolupar el mateix model d'unitats, i possiblement establirem els criteris per a la seva instauració.-

-¿Com és que es donen aquests maltractaments?-
-Per mantenir una situació de privilegi en la relació i aconseguir així una actitud de submissió.-

-¿És transversal?-
-Els que tenen un nivell social elevat disposen de més mecanismes per camuflar la violència que no pas una persona amb menys recursos socials o culturals. Però, en el terreny individual, la presència d'estressants socials i l'estatus que es vol projectar influeixen en la manera d'exercir la violència.-

-¿D'una manera o altra, aquesta tendència està escrita a l'ADN o és fruit de pautes socials apreses
És fruit de pautes socials apreses. És un element cultural, no està en el cromosoma Y. Malgrat que han sigut els portadors d'aquest cromosoma els que han establert una sèrie de pautes patriarcals o androcèntriques, que han permès presentar-se davant la societat com a referència a l'hora de resoldre conflictes.-

-¿Què han de fer les sotmeses?-
-Adoptar una posició crítica davant del que no és normal, malgrat que encara s'avanci a les fosques. Estem comprovant com en l'adolescència aquests rols patriarcals, masclistes, es continuen reproduint. Però, a diferència de fa anys, les noies ja tenen elements per rebutjar aquestes actituds.-

-¿Com es recupera els violents?-
-És important que no s'intenti presentar el maltractador com un malalt. No ho és. Tampoc com una persona que no sap el que fa. Tot al contrari: l'estratègia de violència és clara, progressiva, repetitiva, per construir i mantenir aquesta posició de domini sobre la dona. La violència és un procés.-

-A poc a poc...-
-Cap maltractador comença agredint de manera intensa la dona. L'aïlla, talla les seves connexions amb el passat, amb el present, limita les relacions amb els seus amics, amb la seva família, per propiciar que, quan ell augmenti el nivell de violència, a la dona no li resulti fàcil trencar la relació o denunciar-lo.

Noticia publicada a la pàgina 17 de l'edició de 28/6/2006 de El Periódico

Qui ve de festa?

2006-06-27T10:43:00.000+02:00

- dijous 29 de juny, 22h., auditori Palau de gel Canillo, Gerard Quintana (15 euros)
- dijous 05 de juliol, 22 h. pavelló Prat Gran, COTI
- dissabte 22 de juliol, Escaldes-Engordany, nit de rock : Pastorets rocks, Lax'n'busto, Gossos
- dimarts 25 de juliol, Estadi comunal Andorra la Vella, Estopa
- diumenge 6 d'agost, Andorra la Vella, Pirat's Sound sistema
- dimecres 9 d'agost, Escaldes-Engordany, Mais que nada
- dijous 10 d'agost, Escaldes-Engordany, Lluís Cartes i Els Fluxes
- dimecres, dijous 16 i 17 d'agost, plaça Coprínceps Escaldes-Engordany, Sabor cubano
- dijous 24 d'agost, Escaldes-Engordany, Laura Simó
- dijous 21 de setembre, Escaldes-Engordany, Lluís Llach

Homes i Gelats

2006-06-22T10:51:00.000+02:00

Maureen Dowd, martell de Bush des de les columnes de The New York Times, coneguda com la Cobra a la Casa Blanca, feia cinc anys que escrivia sobre la guerra de l'Iraq.

Així que va agafar un descans per plantejar-se una pregunta cabdal: ¿són necessaris els homes?-

-¿Ho són?-
-Ho són, però no per les raons tradicionals: la reproducció i l'economia. Són necessaris, en el millor dels sentits, com a objectes de luxe. Igual que ho són els gelats... Ja no depenem d'ells, però els necessitem perquè els estimem.-

-Li noto una certa sorna.-
-No, no. En realitat, molts dels meus mestres han sigut homes. I he viscut històries d'amor genials. En el fons, ¡m'encanten els homes! Però em pregunto: ¿són necessaris per governar el país? ¿Ho són per reproduir-nos? ¿I per pagar el restaurant? La meva és una pregunta més aviat entremaliada, juganera.-

-Vostè diu que d'aquí a 100.000 anys ells ja no comptaran. -
-(Riu) La meva predicció se situa entre els 100.000 i els 10 milions d'anys. Dos genetistes britànics --un d'ells és assessor de la Cambra dels Comuns-- asseguren que el cromosoma Y s'està debilitant. Potser pugui fer un gir còsmic per salvar-se, perquè si no...-

-¿Adéu nois?-
-Norman Mailer sosté que, en el futur, el planeta estarà governat per dones i que hi haurà 100.000 homes esclaus que seran munyits cada dia. Però si entres en una escola femenina de monges o veus una d'aquelles velles pel.lícules de sèrie B sobre les amazones, saps que un planeta governat per dones seria igual de territorial i brutal.-

-¿S'imagina una guerra de sexes?-
-És un guió genial per a una pel.lí- cula. Però no, els homes, biològicament parlant, són el sexe més feble. Així que l'únic que hem de fer és esperar.-

-Mentrestant, ¿a qui suspèn?-
-A Bush i la seva forma d'entrar a l'Iraq. Allò de: "No escoltem el que diu la resta del món i fem el que ens dóna la gana".-

-¿I la millor puntuació?-
-A Clinton, que és un amant i no un guerrer. Als EUA es diu que va ser el primer president femení. Condi Rice, malgrat que es posa talons per rebre les tropes i patinar sobre gel, és més mascle que Bill.-

-Potser Hillary no opina el mateix.-
-A la revista Radar van aparèixer cites de Bill i Hillary Clinton. Les més masculines eren d'ella, i les femenines, d'ell. Hillary va votar a favor d'autoritzar la guerra a l'Iraq, ha demanat més tropes a la zona i és a la Comissió de Defensa.-

-¡Déu meu! ¿La imitem?-
-¡No! Una dona que aspiri a la presidència dels EUA ha de ser més viril que un home. La manera de guanyar les eleccions és fer que el rival sembli efeminat. Així va passar quan Bush va guanyar John Kerry.-

-¿Qui està més confós: la dama o el cavaller?-
-A França i Espanya les dones se senten més còmodes combinant la força amb la sexualitat. Però als EUA estan més confuses. En els inicis del feminisme, intentaven imitar els homes i ara han anat a l'altre extrem. ¡Es vesteixen com putes!-

-¡Dona!-
-¡La moda és semblar una Barbie dels 10 als 65 anys! I crec que, amb això, els homes no saben si mostrar- se més femenins o més mascles.-

-¿S'ho explica?-
-No tenim una relació gaire fàcil amb el sexe perquè tenim aquella horrible vena puritana. Però és una cosa raríssima. Moltes dones de classe alta, fins i tot llicenciades en prestigioses universitats, decideixen quedar-se a casa i anar a classes de ioga.-

-¿La llei del pèndol?-
-El més realista és ser retro, però poc. Per exemple, les joves pensen que la forma de vida de les dones dels anys 60 era duríssima. Volen divertir-se més i poder tenir una famí- lia. Quan va néixer el feminisme, la por era estar encadenada a casa, i ara tenen por d'estar-ho a la taula de treball. Busquen l'equilibri.-

-¿Vostè ha pagat un peatge per ser una dona d'empenta?-
-¡Oh! Un productor de Hollywood em va confessar que va descartar tenir una relació amb mi perquè creia que no l'admiraria prou.-

-¡Quin individu!-
-El desig d'igualtat i de respecte no ha mort, però crec que la paraula feminisme està gastada. Les joves l'associen a no voler tenir fills, a rebutjar la moda o a no passar-s'ho bé. S'ha de muntar un concurs per buscar una altra paraula.-

-¿O inventar un microones que s'encarregui de la maternitat?-
-(Riu) ¡O tornar a la idea de la fàbrica de clons! ¡Clonem aquests homes catalans tan macos...!

Noticia escrita per Núria Navarro i publicada a la pàgina 17 de l'edició de 22/6/2006 de El Periódico de Catalunya.

Suport a Ahotsak

2006-05-15T10:24:00.000+02:00

Mujeres catalanas constituirán una plataforma de apoyo a Ahotsak, el grupo de mujeres vascas de casi todo el espectro ideológico que el pasado 8 de abril suscribieron un documento para 'blindar' el proceso de paz en Euskadi.

La nueva plataforma, que se denominará 'Dones Catalanes per Ahotsak', celebrará un acto público hoy en el Teatre Lliure de Barcelona, en el que participarán las integrantes de ese grupo de mujeres de todos los partidos, excepto PP y PSN.

Según informaron a Europa Press fuentes de este colectivo, mujeres del ámbito político, social y sindical catalán crearán una plataforma de apoyo a Ahotsak para contribuir al trabajo que desarrolla en favor de la pacificación en Euskadi.'

Dones Catalanes per Ahotsak' mostrará su adhesión al documento que las mujeres vascas presentaron en un acto celebrado en San Sebastián el pasado 8 de abril, en el que se apuesta por convertir en 'irreversible' el proceso de paz y se reclama el respeto a lo que los vascos decidan, incluso si se trata de un cambio de marco-jurídico.

Tras hacerlo en Cataluña, acudirá a Madrid y Navarra, así como a la localidad vasco-francesa de Baiona y al Parlamento Europeo.

Por ejemplo, en Barcelona está prevista una mesa redonda en el centro cívico Pati Llimona organizada por la entidad Dones per dones, de Ca la Dona, coincidiendo con el Día Internacional de las Mujeres por la Paz y el Desarme el próximo 22 de mayo.

Tal dia ha fet un any

2006-04-25T11:57:00.000+02:00

Reflexions del Grup de Dones per a la reflexió i l’acció
sobre el primer any de Govern Pintat

Al llarg d’aquest any el Grup ha seguit debatent al voltant de diferents temes relacionats amb la dona i alguns més estretament vinculats a l’acció del Govern. L’avaluació d’aquests temes no és precisament positiva, més aviat al contrari, constatem que de les nostres demandes poques se n’han complert i que dels temes candents relacionats amb la dona, pocs s’han arribar a tractar.

En la vessant social, ens felicitem que s’hagi produït un acord entre els grups representats al Consell General per consensuar les lleis socials, arribant a una llei de mesures urgents (algunes d’aquestes mesures les havíem demanat en el nostre primer Manifest de l’any 2004 i posteriorment). Tot i això, seguim observant deficiències, entre d’altres, en el suport a les famílies, en la protecció de la maternitat i en la potenciació del rol de la paternitat.

Seguim trobant a faltar un marc normatiu laboral i accions concretes que afavoreixin solucions de caràcter pràctic per a la compaginació de la vida laboral i familiar de les famílies, així com accions reals per a que a hi hagi equiparació salarial entre dones i homes i igualtat en l’accés al lloc de treball.
Les polítiques de prevenció i de control per promoure la igualtat i la no discriminació per raó de gènere en tots els àmbits segueixen sent, al dia d’avui, deficients.

Malgrat algun estudi esporàdic genèric, no s’han realitzat estudis concrets per detectar i avaluar l’evolució de la situació real de les dones a la nostra societat (canvis socials, causes de marginació, situació social i econòmica, feines domèstiques, cost real de la vida...), ni l’establiment de criteris o indicadors per avaluar el sexisme en els àmbits educatiu, laboral i dels mitjans de comunicació.

Les campanyes de conscienciació social encaminades a afavorir la igualtat i l’educació no sexista (compartir les feines de la llar, educar en la igualtat nois i noies...), i la lluita contra el poder de la imatge de cert prototipus femení de moda (fomentant la no discriminació per raó d’edat, de físic o d’imatge) han brillat per la seva absència.

Finalment, en relació a les actuacions en casos de violència domèstica, hem de constatar que des de la creació del Protocol d’actuació de l’any 2001 i malgrat reiterades afirmacions de la seva actualització no s’ha produït cap canvi al respecte. Observem un funcionament deficient d’aquest protocol i una demanda senzilla, que s’ha fet reiteradament des del Grup, de la posta en servei d’un número de tres xifres per a facilitar l’atenció a les dones maltractades, no ha estat mereixedora ni d’una resposta per part del Govern.

Finalment per acabar amb una nota positiva, ens cal remarcar que tot i no ser paritari el govern, per primer cop podem comptar amb una portaveu femenina.

Esperem que en el que queda de mandat governamental, des del nostre Grup, puguem fer una avaluació més positiva, constatant polítiques reals i accions concretes destinades a afavorir la igualtat entre dones i homes en tots els àmbits, i que es recollint les nostres reflexions i demandes publicades en els diferents manifestos que emetem i que van encaminades a promoure una societat més igualitària i justa.

Lideratge femení de Tom Peters

2006-04-03T18:11:00.000+02:00

El liderazgo femenino se centra en aspectos comerciales y es "infinitamente mejor" porque los hombres son competitivos y "sólo saben declarar la guerra", según Peters.

Sergio Saiz / Madrid.

Dicen los expertos que las empresas están necesitadas de buenos líderes porque cada vez hay menos.

Sin embargo, el gran gurú del management, Tom Peters, se pregunta “¿por qué, si hay tanta escasez de talento, nos estamos olvidando del 51 por ciento de la población?”.

Existen más de diez millones de empresarias en Estados Unidos, pero todavía muy pocas mujeres ocupan cargos directivos en las compañías de todo el mundo.

Para Tom Peters, “la capacidad de las mujeres para ocuparse de relaciones complejas es infinitamente mejor que la de los hombres, que están más capacitados para trabajar en un sistema jerárquico” que, en su opinión, empieza a estar ya obsoleto.

Peters considera que las mujeres se centran mejor en aspectos comerciales, “mientras que los hombres son más competitivos y se dedican a declarar guerras”.

Como ejemplo, explica que ahora el 90 por ciento de los microcréditos se concede a madres de familia porque “son más responsables”, “mientras que los hombres, por regla general, se gastaban el dinero en bebida”.

Tradicionalmente, las mujeres compran todo tipo de productos, “así que comprenden mejor que nadie el proceso de compra”.

Incluso el 68% de los coches que se vende en Estados Unidos es elección femenina.

El gurú considera que “es más lógico” que las mujeres ocupen los cargos directivos.

En este sentido, Volvo ha incluído en un nuevo proyecto a 120 ingenieras porque sus intereses en un vehículo son distintos a los de un hombre, como la capacidad de almacenamiento en lugar de la potencia.

Los grandes segmentos hoy en día son productos para mujeres, ancianos y solteros que viven solos, por lo que hay que ir adaptando los artículos a las nuevas necesidades de estos colectivos.

Para eso, es necesario que el directivo conozca de primera mano la situación.

Los perfiles de la población también cambian.

Por ejemplo, Peters señala que las nuevas generaciones están, actualmente, más preparadas para afrontar el fracaso de lo que lo estaban sus padres gracias a la videoconsolas.

Estos juegos inculcan, desde niños, la necesidad de equivocarse para superar poco a poco los distintos niveles.

“No tienen miedo a cometer errores y toleran mejor el fracaso para volver a levantarse e intentarlo de nuevo”.

Peters también ha señalado que la creatividad es la base para el éxito y desconfía de las estadísticas que te dicen cómo actuar y recuerda que en 1.900 un estudio señalaba que en el mundo sólo habría mercado para un millón de coches, porque no había suficientes chóferes que se dedicasen, de forma profesional, a conducir un automóvil.

A nadie se le ocurrió entonces que no era tan difícil que el propietario aprendiese a utilizarlo.

REFLEXIONS d'Angelina Mas

2006-03-28T18:44:00.000+02:00

Sempre he pensat que el pressupost hauria de ser un document similar a una declaració jurada on els polítics es comprometen a utilitzar els diners públics per a la realització d’uns projectes molt concrets a llarg de l’any.

A més a Andorra, donat el volum del pressupost (inferior per exemple al de TV3) hauria de ser molt fàcil ajustar aquestes quantitats.

El que passa en realitat és que any rera any, es presenten uns pressupostos amb una pla d’inversions super-inflat i unes despeses de funcionament que no paren de créixer. Tot i que en l’obra pública no es realitza més enllà del 50 al 60% del pressupost (i les obres s’acaben 4 o 5 anys més tard del termini previst i costen 3 o 4 vegades el preu inicial) curiosament, s’acaba gastant la totalitat del pressupost.

Primera conclusió: No hi ha rigor pressupostari

Uns exemples:
Ø Tres anys consecutius el Govern s’ha oblidat de pressupostar la sal per les carreters
Ø Al novembre del 2005 s’efectua un canvi de partides per un valor de 9M. d’euros per pagar les despeses de llum, aigua i gas-oil que s’havien oblidat de pressupostar.

Segona conclusió: Manca planificació i control pressupostàris.

En partides com els serveis socials, i segurament per falta d’un projecte concret i d’una voluntat d’abraçar unes polítiques clares, es van repetint unes xifres purament hipotètiques que s’inspiren en la partida pressupostada l’exercici anterior, sense tenir en compte ni l’executat ni les variacions que hi hauria d’aportar la posta en marxa d’un programa i les lògiques desviacions de la seva evolució. També seria convenient que, juntament amb les xifres, es precisés els objectius a assolir i els indicadors que haurien de permetre valorar el grau de consecució dels objectius o d’acompliment del projecte. Si la progressió d’una obra es veu físicament i també quan s’acaba, seria lògic que per programes socials es tingués accés a unes memòries amb els resultats detallats (em pregunto però si es fan).
Uns exemples concrets:
Ø Desprès de 5 anys d’un Pla específic per a la dona ens podem preguntar:

Que ha canviat en casos de maltractament?
Ha millorat la participació de la dona en la societat?
Que s’ha fet per la igualtat d’oportunitats? L’accés al treball és equitatiu per dones i homes?

Ø I si mirem el Pla d’atenció per a la gent gran? El total destinat sembla molt maco: 2.046.260,88€ però si ho analitzem amb més detall veiem que d’aquesta quantitat:
890.600,06€ correspon a les pensions no contributives (gràcies a De Gaulle) pagades gràcies als ingressos de l’emissió de segells de correus francesos.
249.882,91€ es dediquen a Jornades esportives per a la gent gran, Targeta magna, Dia internacional de la gent gran, Festa magna i Jocs de la Mediterrània.
847.026,88€ és la subvenció que el Govern aporta a la Residència Solà d’Enclar.

Per pensions d’atenció social s’han reservat 58.746,05€, els anys anteriors se’n va pressupostar uns 55.000€ i es va reconèixer en el debat del pressupost que no se n’havia gastat cap en no disposar de la nova llei d’atenció social que ha de contemplar les pensions d’atenció social i d’atenció social excepcional... No comment!

Tanmateix els animals de companyia compten amb 120.000€ de pressupost i ells no han d’esperar cap nova llei!

Proposta de la Mayte Estévez

2006-03-21T13:07:00.000+01:00

L'Obra Social de "la Caixa", dins el seu programa de prevenció contra la violència domèstica, posa a disposició dels ciutadans la publicació Violència: tolerància zero, obra del doctor en Psiquiatria Luis Rojas Marcos i de la doctora en Sociologia Inés Alberdi.

Analitzar l'origen de les conductes violentes, oferir possibles antídots contra aquestes conductes i sensibilitzar tota la població en contra de la presència constant de la violència en tots els àmbits de la nostra societat, especialment en el domèstic, són alguns dels continguts que analitza la publicació com a primer pas del nou programa de l'Obra Social de "la Caixa".

Segons l'Organització Mundial de la Salut, la violència entre les persones acaba amb aproximadament 850.000 vides cada any al món i provoca incomptables danys físics i emocionals.

A més, aquest organisme reconeix que les xifres oficials no reflecteixen la gravetat del problema i ha manifestat les seves sospites en el sentit que menys de la meitat de les víctimes denuncien l'agressió a les autoritats.Luis Rojas Marcos, doctor en Psiquiatria, analitza en la publicació la incidència de la violència en la conducta humana.

La violència és una força intrínsecament biològica -programada en els nostres gens- o sorgeix com a reacció a l'impacte dels avatars de la vida? "La violència no és instintiva, sinó que s'aprèn", manté l'autor. Ningú no neix amb un temperament hostil ni es torna cruel sense tenir el temps necessari per aprendre a ser-ho.

La infantesa és, en aquest sentit, l'etapa vital en la qual amb més freqüència es generen les futures conductes violentes, segons el psiquiatre.

Les llavors de la violència se sembren en els primers anys de la vida, es desenvolupen durant la infantesa i comencen a manifestar-se i a donar fruit a l'adolescència, explica.De tots els tipus actuals de maltractament, la violència domèstica constitueix, sociològicament, una de les xacres més importants de l'actualitat.

Segons la doctora Inés Alberdi, la violència contra les dones té el seu origen en el patriarcat, una forma de domini i d'organització social a la qual han contribuït històricament la filosofia, la religió i tot el conjunt de la cultura occidental.

Des del punt de vista de les arrels psiquiàtriques, Rojas Marcos sosté que la gelosia i l'ànsia irracional de domini sobre la integritat física i psicològica de la parella és l'origen de la violència conjugal.

Una infantesa cruel, els sentiments d'inferioritat, la personalitat antisocial, la paranoia, la baixa tolerància a la frustració, l'alcohol o algunes drogues es presenten com a factors agravants de la violència contra les dones.

Qui vulgiu més informació que cliqui aquí

Dones i literatura

2006-03-20T12:51:00.000+01:00

EL PERIÒDIC.ESCALDES-ENGORDANY

La presència de les escriptores catalanes als mitjans de comunicació és el tema elegit per a la taula rodona que organitza el Pen Club a Andorra, en el marc del projecte Itineraris, del Comitè d'Escriptores. Ada Castells, periodista i escriptora, moderarà la poeta Susanna Rafart, l'autora de narrativa juvenil Maria Assumpció Ribas i la poeta i novel.lista Olga Xirinacs, que parlaran sobre escriptores i presència mediàtica.

La poeta andorrana Teresa Colom és la coordinadora territorial d'aquesta taula, en el marc del projecte Itineraris, una iniciativa que transcorre en set territoris de parla catalana i que vol projectar la cultura i la llengua catalanes, a més d'analitzar diferents aspectes de la literatura i l'ofici d'escriure.

Segons explica en la presentació el Comitè d'Escriptores del Pen Club, un altre dels objectius és "impulsar el coneixement transversal entre narradores, poetes i crítiques literàries de diverses procedències fora del seu context geogràfic".

Itineraris va començar el setembre passat a Gandia, amb una taula sobre Tradició i modernitat de la literatura catalana escrita per dones, després va passar per Palma de Mallorca amb dues taules rodones sobre Les escriptores catalanes i la seva relació amb l'entorn i a Perpinyà es va parlar al gener de Llengua i conflicte.

Després d'Andorra, el projecte continuarà a l'Alguer (el 23 de maig) amb una taula que porta per títol Panorama actual de la poesia, la narrativa i la crítica catalanes escrites per dones.

El setembre que ve l'escenari per a la reflexió serà Fraga, a la Franja de Ponent, amb una taula sobre Les escriptores catalanes i la seva projecció a través de la traducció i el cicle del Pen Club s'acabarà a Barcelona, el 12 de desembre, amb una taula sobre l'Aportació de la poesia escrita per dones dins la cultura contemporània.

El Comitè d'Escriptores del Pen Club (una entitat internacional que reivindica la llibertat d'expressió i la pau i la solidaritat entre intel.lectuals) s'ocupa de potenciar la literatura escrita per dones i aconseguir ressò per a les seves obres.

I tu, què en penses?

2006-03-17T09:20:00.000+01:00

La Júlia Martínez-Illescas ens proposa avui el primer tema de debat:

Els treballadors temporers no tenen dret a la reagrupació familiar. Això ja ho sabem.

Però què passa, si els dos progenitors treballen com a temporers?

Han de deixar els fills al país d´origen?

Vaig coneixer el cas d´una parella de temporers al país, el bebè de la qual no tenia cobertura de la CASS, perquè no el podien tenir legalment al país.

Hi ha nens a Andorra sense escolaritzar a causa d'aquest problema?

Crec que el tema de la reagrupació familiar s´ha d´actualitzar.

Proposta de lectura d'Isabel Lozano

2006-03-09T14:43:00.000+01:00

La Laura és una dona madura que té dos fills adolescents, una relació de parella on el desig fa figa, una mare malalta, una germana que necessita consell...

A través de les preocupacions d'aquest personatge, l'autora ens dóna les claus per afrontar amb lucidesa i bon humor les contradiccions, els desenganys i les decepcions de la vida...i a més sortir-ne sana i estàlvia.

ASÍ ES LA VIDA... ¿Y AHORA QUÉ? de LOURDES BLANCO ALCALDE

El amor, el desamor, el deseo sexual...
Continuaba pensando en todos esos sentimientos. Tan propios y tan extraños, tan próximos y tan lejanos, tan ardientes y tan helados, tan espontáneos y tan reflexivos, tan placenteros y tan hirientes, tan resplandecientes y tan oscuros.
Tan imprescindibles y necesarios como la propia vida.
En fin, tan inconscientes que nos quedamos perplejos ante la contradicción de sus expresiones.
• ?¿Por qué surgen cuando surgen y perdemos el ansiado control?
• ?¿Por qué con unas personas y no con otras?
• ?¿Por qué no necesariamente cuando y con quien queremos?
• ?¿Por qué se necesita razonar tanto lo irracional?
• ?¿Por qué el deseo y el amor se contagian, se traspasan, se transmiten, se sienten y se hacen sentir sin decir ni una palabra?
• ?¿Por qué las palabras dicen «muchas veces» lo opuesto a lo que sentimos o deseamos? Tal vez, el miedo a que se realice nuestro deseo no permite que fluyan.
• ?¿Por qué una mirada habla por sí sola?
• ?¿Por qué sabemos a quién caemos bien y a quién no?
• ?¿Por qué, cuando vemos a un hombre, sabemos o intuimos inmediatamente qué lugar puede ocupar en nuestra vida?
• ?¿Por qué huimos precisamente ante lo que más deseamos?
• ?¿Por qué los encuentros sexuales no se dan siempre igual, con el mismo deseo, el mismo placer y la misma complicidad?
• ?¿Por qué para algunas es más importante querer y para otras dejarse querer o ser queridas?
• ?¿Por qué los razonamientos no consiguen desatar los sentimientos ni la pasión?
• ?¿Por qué las emociones no se rigen por la razón? Nos decimos una cosa, pero irremediablemente sentimos otra.•
?¿Y ahora qué sigue? Continúa tú...

Com ens repartim els punts?

2006-03-09T08:39:00.000+01:00

ANNA BURGSTALLER
El periòdic d'Andorra

Amb motiu de la celebració ahir del Dia Internacional de la Dona Treballadora, l'Associació de Dones d'Andorra (ADA) va reclamar que la nova llei de la CASS prevegi que a les mestresses de casa que no hagin cotitzat els correspongui el 50% dels punts acumulats pel marit en cas de separació i en el moment de jubilar-se.

Aquesta és una de les reivindicacions incloses en el manifest que la presidenta de l'entitat, Mònica Coste, va llegir ahir al Centre Cultural la Llacuna coincidint amb la diada de la dona treballadora.

En el manifest l'ADA també demana la creació d'un batlle de família "per tal d'agilitzar els tràmits judicials", així com la revisió dels articles del Codi Penal que siguin discriminatoris envers la dona.

En matèria de salut, Pilar Cortadella, membre de l'ADA, es va referir a la demanda en què es reclama l'aplicació de les mamografies gratuïtes per a totes les dones del país a partir de 40 anys.

Una demanda que la ministra de Salut, Montserrat Gil --que també va assistir a la trobada--, va explicar que "ja és una realitat", perquè, segons Gil, "la gratuïtat ja és prevista en el Pressupost d'aquest any".

Les membres de l'associació van coincidir a llançar un missatge de rebuig de totes les situacions discriminatòries i de violència que pateixen les dones i els infants del món. També van reclamar que les tasques de la llar i les responsabilitats familiars siguin compartides i que les guarderies s'adaptin als horaris laborals, així com que la distribució de les hores de treball sigui més flexible.

COMISSIÓ PER A LA IGUALTAT

D'altra banda, el Grup Parlamentari Socialdemòcrata va explicar ahir --coincidint també amb la commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora-- que ha creat una comissió parlamentària per a les polítiques d'igualtat.

Tot i que la iniciativa encara no s'ha presentat a tràmit, segons Rosa Ferrer, es vol presentar "durant aquest període de sessions".

El projecte sorgeix, segons van explicar les conselleres generals, "atesa la necessitat d'assegurar la igualtat d'oportunitats en l'accés a la política i a la vida pública, així com a l'educació, la salut i el treball".

Per molts anys!

2006-03-09T08:34:00.000+01:00

Meritxell Fiter serà durant els dos anys vinents la presidenta del Col.legi de Metges d'Andorra després d'imposar-se durant les eleccions que el col.lectiu va celebrar dimarts passat a la nit.

Dona i poesia

2006-03-08T10:12:00.000+01:00

A Política lingüística (dones majoritàriament) també se'n recorden:
Bon Dia internacional de la dona,

Vuit de març

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l’estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres

per pastura del foc,

cossis i draps de cuina

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles

els fregalls i els bolquers.

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles

el blauet i el sabó.

I la cendra que resti

no la canviarem

ni per l’or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

El fum dibuixarà

l’inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l’aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l’arbre

de l’alliberament.

Maria-Mercè Marçal

8 de març...i el més calent a l'aigüera

2006-03-07T09:58:00.000+01:00

Si la dona avança, el món també’

2006-02-28T10:49:00.000+01:00

Amb el lema ‘Si la dona avança, el món també’, Intered impulsa una campanya per denunciar les desigualtats que viuen les dones al Nord i el Sud i, sobretot, per recordar el seu paper en la pau i el desenvolupament.

En tots els països i en tots els àmbits, la dona no està en igualtat de condicions que els homes. Moltes polítiques d'educació, lluita contra la pobresa, ocupació, participació comunitària o d'immigració no compten suficientment amb elles en la teoria o en la pràctica.

Malgrat això, són moltes les quals s'han agrupat i treballen per fer valdre els seus drets a tot el món.Precisament amb aquesta idea de recordar les injustícies que viuen les dones i la necessitat de comptar amb elles per avançar en la lluita contra la pobresa, l'ONG Intered ha engegat 'Igualtat per al desenvolupament: si la dona avança, el món també', una campanya de sensibilització que pretén arribar a adults i petits.

Es tracta, explica Intered, de fomentar l'educació amb perspectiva de gènere per eliminar estereotips i donar veu a les pròpies dones.Per a això, durant els pròxims dos anys l'organització difondrà la seva campanya a través de materials dirigits a la població en general i a la comunitat educativa. Documentals sobre la importància de comptar amb la dona per al desenvolupament, exposicions sobre com el fet d'educar la dona significa també educar tot un poble, i DVD amb testimonis i amb dades claus d'aquesta situació de desigualtat són algunes de les propostes d'Intered.

A continuació t'avancem algunes de les idees bàsiques que l'entitat vol recordar a la seva campanya:

Pobresa. El 70% de les persones pobres en el planeta són dones. Només l'1% de les propietats estan en mans femenines. No obstant això, entre el 60% i el 80% dels aliments en els països en desenvolupament els produeixen dones. L'exemple més clar és l'arròs, aliment principal per a 3.000 milions de persones i conreat majoritàriament per dones.Educació. Dels 113 milions de menors que no poden anar a escola, dues terceres parts són nenes. Si parlem dels adults, dues de cada tres persones analfabetes són dones.

Salut. A llocs com Espanya i Nicaragua, més del 80% del treball d'atenció de salut no és remunerat. Aquesta situació es repeteix en molts altres països, on la dona atén familiars o membres de la comunitat malalts o amb alguna discapacitat sense rebre compensacions ni el reconeixement que es mereix.

Política. El sistema de quotes creat en alguns països i promoguts per diversos partits ha permès a més dones accedir a l'esfera política però encara queda molt a fer. De fet, només a Suècia, Dinamarca, Finlàndia i Noruega s'ha aconseguit que el 30% dels parlamentaris siguin dones. Mentrestant, grups de dones s'organitzen per fer valdre els seus drets i exigir responsabilitats contra abusos comesos fa anys o que encara es comentin.

Treball. Les dones treballen més hores que els homes però només un terç de les tasques que fan reben un sou. La feina al camp, en empreses familiars i en la llar és de vital importància per a la subsistència, està en mans de les dones, però no està valorat. Com explica Intered, el treball no remunerat i invisible que fan les dones suposaria més de 66 milions d'euros i representa el 70% de tota la feina que es fa sense rebre un sou a canvi.

Pau. Considerades grans víctimes de la violència en contextos de guerra, les dones han demostrat que són actives, han sortit endavant amb les seves famílies, han creat xarxes en la seva comunitat i s'han organitzat per demanar la pau. Al Sudan, moltes es van negar a cuinar per als homes com a mostra de repudi a la guerra i en altres països com Colòmbia organitzen marxes i concentracions per visibilitzar les conseqüències dels conflictes en les dones.

Migració. Gràcies a l'arribada de dones immigrants, moltes dones catalanes i de la resta de l'Estat han pogut incorporar-se al mercat laboral. D'altra banda, les dones immigrants envien diners als seus països d'origen que contribueix al desenvolupament i que podrien incidir encara més si aquí tinguessin feines i sous dignes.

Com explica la campanya d'Intered, les dones juguen un paper important en altres àmbits com el medi ambient i la lluita contra la violència domèstica i la mutilació genital femenina. Per acabar amb aquestes situacions, l'ONG recorda la necessitat treballar des de línies molt diverses, com la política, la judicial, la social o la legislativa i, al mateix temps, incidir en l'educació amb perspectiva de gènere.

Entra a la pàgina web d'Intered i informa't!

Invisibilitat als Mitjans

2006-02-16T10:09:00.000+01:00

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA- BARCELONA

Són protagonistes de les notícies menys vegades que els homes i, quan això passa, la condició més habitual és la de víctima.

És una de les conclusions d'un estudi de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya després d'analitzar 218 notícies en un total de 14 mitjans de comunicació nacionals i autonòmics.

La presència dels homes a les notícies difoses a Espanya (78%) és gairebé quatre vegades superior a la de les dones (22%) que, quan no són víctimes (28%), apareixen en temes banals com cor, moda i entreteniment.

Del total de mencions a dones, en el 13% dels casos es dediquen a la política, seguides per les protagonistes en l'àmbit de la salut, consum, pobresa, educació, desenvolupament i relacions familiars.

IRRUPCIÓ MASSIVA

"Els mitjans no reflecteixen la presència ni l'activitat real de les dones ni des del punt de vista qualitatiu ni quantitatiu", segons Elvira Altés, periodista i coordinadora de l'estudi, que va recordar que els últims anys les dones han irromput de forma massiva en el món professional, en la política i en les aules, tot i que els mitjans segueixen sense reflectir-ho.

El misteri d'un títol de Marta Pessarrodona

2006-02-13T12:07:00.000+01:00

Ho publica el diari AVUI

La mort fa uns dies de Betty Friedan (1921-2006) torna a posar en relleu, entre moltes altres coses, l'èxit de l'error, si més no, d'un títol. El seu The Female Mystique (1963) aquí ens va arribar com La mística de la feminitat (1965), en versió catalana de Jordi Solé Tura. Un títol, el català, que va fer fortuna com va fer fortuna a tot el món l'original Mystique. Ras i curt, no culpo el traductor del títol perquè un esport molt corrent en el món de l'edició ha estat canviar títols, a causa de les vendes, suposo. En qualsevol cas, però, mystique no ha estat mai mística, sinó misteri i, forçant-ho una mica, mite.

Sota del misteri em pregunto allò que és important: com ens va influir l'obra de Friedan? Difícil de valorar. Personalment, crec que va ser brillant la seva introducció del "problema que no té nom" (que ella va manllevar d'un autor anglès del XIX, Edward Carpenter, per cert). Michael Cunningham ho va aprofitar a la seva novel·la Les hores, en el personatge de la senyora Brown. El problema que no tenia nom per a Carpenter era l'homosexualitat i per a Friedan la dona suburbana (del Vallès o del Maresme però a Amèrica) de classe mitjana. Cunningham, un autor que no canviarà la història de la literatura, no sols es va arrecerar sota de Virginia Woolf sinó també sota la Doris Lessing autora de narracions. A l'habitació 18, un conte lessinguià, la protagonista té llogada una cambra d'hotel prop de l'estació de Paddington, a Londres, que visita cada setmana asfixiada per la seva vida marital i suburbana i on acaba suïcidant-se. Cunningham, com tothom sap, mata el fill, mentre deixa la mare a tall de bibliotecària. Aquest gir no sé si, indirectament, el devem a Betty Friedan o a la Lessing novel·lista, la del Quadern daurat (1962), una obra que sempre s'ha considerat la llavor del nou feminisme o Women's Lib, dels anys 60, juntament amb l'assaig de Friedan.

Si al segle XIX la petició de drets de les dones havia nascut a Anglaterra, al segle XX no hi ha dubte que la devem als Estats Units, encara que una de les bíblies fos obra d'una colonial britànica, Lessing, que, per cert, mai no ha volgut saber res dels women's studies de les universitats americanes. Per cert, també, una creació de Friedan.

Friedan, però, no és sols l'autora del Misteri de la feminitat (em permeto corregir el títol de la versió nostrada), però com a la seva admirada Beauvoir, és el que més fama internacional li va donar (es calculen uns tres milions d'exemplars venuts en llengua original). Davant del patetisme de la seva mort, potser cal recordar que es deia Goldstein, com Max Reinhardt (no els sé parentiu, no obstant). Si Hitler va fer que Reinhardt canviés el seu Goldstein, un marit Friedman i la vida suburbana amb tres fills, van fer que Betty (originàriament, Bettie) també el canviés. A Reinhardt li va servir de ben poc el canvi: quan va morir a Nova York el 1943 ja havia hagut d'abandonar el seu magnífic castell de Salzburg, Leopoldskrom. En aquell any, Bettie Goldstein, tan jueva com ell però americana, feia dos anys que s'havia llicenciat en una de les universitats selectes, Smith College, on una professora li havia explicat molt bé el marxisme, palès fins i tot al Misteri de la feminitat, una obra que sempre serà de referència.

Vaig conèixer Betty Friedan a Barcelona (a finals dels anys 60). Em va defraudar. Una decepció que imagino més producte del seu jet lag (va aterrar al centre cívic de La Sedeta de Barcelona directament des de l'aeroport del Prat) i de la meva impetuositat jovenívola que d'una altra cosa. La vaig tornar a veure a Houairou, a la Xina, el 1995. Va ser en el curs de la trobada mundial de dones, que ha estat un abans i un després de la civilització occidental, si més no, com molt bé va opinar al seu moment Joaquima Alemany, aleshores presidenta de l'ICD. A Houairou ens trobàvem les no governamentals, mentre que a Beijing o Pequín les governamentals, com Hillary Clinton. L'anàlisi (favorable) de Friedan de les dues intervencions de la Clinton encara el recordo ara. Quina lliçó d'una dona, Friedan, que no sols passarà a la història sinó que feia anys que havia fet història. Per més que aquí li canviessin el títol!

Les dones no estan en venda!

2006-01-29T20:42:00.000+01:00

La cadena de botigues Mango no ha tingut cap altra pensada que, per tal de promocionar les seves ofertes de rebaixes, elaborar uns aparador on apareixen un seguit de maniquins femenins entaforats dintre bosses de la compra. Aquest cas reflexa , un cop més, l’ús habitual que es fa en publicitat de la dona com a mer objecte de consum. Per sort no tothom està disposat a contemplar-ho impassible,les JERC-Barcelona van realitzar el passat divendres una acció de protesta,davant una de les seves seus a l'Illa Diagonal, per tal de denunciar aquest fet i conscienciar la nombrosa gent que es va acostar per informar-se i recollir els tríptics informatius que repartíem.

Si voleu tenir més informació sobre les diverses formes que utilitza la publicitat per tal de perpetuar el model patriarcal de societat, us recomano que feu una ullada a la campanya que està duent a terme l’Assemblea de dones de les JERC ,sota el lema “La publicitat em discrimina,i a tu?”. Allà us podreu descarregar un interessant document que de ben segur us farà descobrir molts aspectes sobre els quals segurament no us hi havíeu parat a reflexionar mai.

Article extret del Bloc de Gerard Coca: Barcelona 1714
http://barcelona1714.blogspot.com/2006/01/les-dones-no-estan-en-venda.html

Demandes

2006-01-27T09:45:00.000+01:00

Les mesures recomanades en el següent text han estat formulades a partir de l’objectiu principal que guia els treballs del Grup de dones per a la reflexió i l’acció i que és fomentar la igualtat de drets i oportunitats per a les dones. Totes les recomanacions es troben doncs referides a millores per a les dones. No s’ha entrat doncs a valorar altres aspectes de millora de les lleis socials, que es podrien fer amb independència del gènere de les persones a qui van adreçades, i que creiem que s’han de promoure des d’altres àmbits polítics o socials.

Peticions per a les Lleis Socials

Preàmbul

Les mesures que detallem a continuació han estat el fruit d’un treball de reflexió i debat per part del Grup de dones per a la reflexió i l’acció partint de premissa reflectida en la Constitució d’Andorra i en la Declaració universal dels drets humans:

El dret a la salut és universal. El fet de ser ciutadà o ciutadana d’Andorra ha de garantir aquest dret a la salut.
Entenem que el concepte de salut es mes ampli que l’absència de malaltia, i que del que es tracta, és de donar accés universal a una sanitat de qualitat amb un control acurat de la despesa.
Aquest concepte inclou:
El dret a gaudir d’unes condicions de vida que assegurin la preservació de la salut tan física com mental (condicions d'habitatge, higiene i salubritat medi ambiental, laborals, educació, lleure, urbanisme etc.)
El dret a la protecció de la salut (prevenció de malalties i promoció de la salut), entenent-lo com el dret a una atenció sanitària equitativa, de qualitat i amb el finançament adequat.
A partir d’aquesta premissa, observant les situacions discriminatòries o perjudicials per al benestar de les persones i molt concretament per a les dones, proposem unes mesures que haurien de ser contemplades en les lleis de protecció social. Aquestes demandes estan encaminades a corregir aquestes desigualtats i a garantir l’existència d'una societat mes justa per a tothom.
Partint dels dos grans temes que es troben en curs de legislació, la seguretat social i l’atenció social, les recomanacions s’articulen al voltant d’uns eixos bàsics que detallem a continuació.

Llei de seguretat social

Igualtat de drets a Promoure la cotització per jubilació de les mestresses de casa de manera que totes les dones puguin gaudir d’una pensió de jubilació digna.
a Assegurar que les dones segueixin computant els mateixos punts de vellesa en les baixes per maternitat i per malaltia com quan estan en activitat laboral.
Cotitzacions
Equiparar els assegurats/assegurades voluntaris en les cotitzacions i el dret a baixa.
Gestió
Donar l’opció a les parelles de compartir els punts de vellesa, tant si ha treballat un dels membres de la parella, com si han treballat els dos, de manera a compensar aquell membre que
hagi pogut cotitzar menys per dedicar-se més a l’atenció de la llar o de la família.
En casos de separació, donar la potestat al Batlle de repartir equitativament entre els dos membres de la parella els punts de vellesa cotitzats al llarg de la seva convivència per tal de compensar al membre de la parella que s’hagi dedicat més a l’atenció de la llar o de la família.
Prestacions
Atorgar el benefici del tercer pagador a famílies amb pocs recursos.
Atorgar prestacions del 100% a persones sense recursos ni bens; també a les persones que pateixen malalties greus, i a les persones que pateixen de malalties cròniques generadores de molta despesa.
Atorgar els drets de baixa laboral per maternitat, malaltia o accident de treball als cotitzants que no arriben al salari mínim de forma proporcional a la seva cotització.
Mantenir la pensió d’orfandat als orfes de més de divuit anys que siguin estudiants o estiguin en formació professional, per tal que puguin assolir la seva formació.
Maternitat/paternitat
Promoure i incentivar les baixes per paternitat, ampliant la baixa de setze a vint setmanes, sempre i quan sigui compartida equitativament entre el pare i la mare.

Llei d’atenció social
Prestacions socials
Establir uns paràmetres objectius, detallats i públics així com un mecanisme àgils per a l’atorgament d’ajudes o subsidis socials.
Atorgar un subsidi a les vídues o dones grans que no disposen d’ingressos suficients ni de bens per a cobrir les necessitats bàsiques.
Atorgar una ajuda de manera àgil a aquelles dones que es troben en una situació precària de forma momentània o durable.
Donar suport assistencial i un subsidi, si escau, a les famílies amb pocs recursos que tenen al seu càrrec una persona no autònoma.
Crear unes prestacions socials familiars (subsidis o altres) a les famílies amb pocs recursos.
Guarderies i centres per a infants
Entenent que l’activitat laboral és fonamental per a l’autonomia i la independència de la dona, que les guarderies públiques constitueixen una ajuda per les famílies, i que faciliten la continuïtat i la promoció de les mares dins del món del treball cal:
En la situació actual, establir prioritat a les guarderies públiques per als fills de famílies en què els dos progenitors treballen, adaptant els seus horaris als horaris comercials vigents.
Crear una xarxa pública d’escoles-bressol de manera que hi hagin places suficients a totes les parròquies.
Establir uns preus o unes tarifes mòdiques per a què les guarderies públiques siguin accessibles a tots els infants com a primer pas de sociabilització i educació.
Assegurar que els centres comunals per a acolliment extra-escolar d’infants disposin de places suficients per a tots els nens/nenes que ho sol·licitin, entenent que aquests centres compleixen unes funcions socials importants: ludico-educatives, d’inter-relació entre infants de diferents centres educatius i d’integració entre infants de diferents orígens.
Gent gran
Considerant que la gent gran i molt concretament les dones grans conformen un col·lectiu sensible creiem que és necessari:
Assegurar que la gent gran pugui gaudir d’una atenció domiciliària pluridisciplinar (suport, infermers, metges, psicòlegs, etc.)
Vetllar per a què hi hagin places suficients per a la gent gran que ho sol·liciti.
Fomentar la creació de pisos tutelats per a gent gran que ho demani.

Regulació laboral
De forma paral·lela a les mesures que recomanem incloure en les lleis socials, creiem que en el camí de la equiparació dels drets i oportunitats entre dones i homes cal modificar i complementar la legislació laboral. Una de les mesures importants és eliminar l’acomiadament lliure, tenint en compte que una de les principals víctimes n’és la dona.
Mentre no s’aconsegueixi creiem que cal prendre les mesures següents:
Per facilitar l’atenció al nen malalt permetre l’absència laboral de dos dies (l’anysense remuneració) indistintament per al pare o la mare, i per a cada fill, a més de les absències previstes a tal efecte en la llei laboral.
Atorgar un subsidi mínim fix per als pares que en el cas de malaltia greu d’un infant es troben impedits per treballar amb normalitat, i establir la prohibició d’acomiadament per l’empresa que els té contractats.
Establir uns mecanismes de control per evitar fraus en l’acomiadament de dones embarassades o desprès de la baixa de maternitat durant el període de lactància
Fomentar totes les accions socials, formatives o d’altres tipus que permetin l’accés de les dones al treball, ja que l’autonomia de la dona passa per la seva independència econòmica.
Regular la negociació col·lectiva entre empreses i treballadors per reorientar, molt concretament, la gestió dels horaris laborals, permetent d’aquesta manera la realització de torns i la flexibilització d’horaris. Aquesta mesura afavoreix a la vegada els treballadors i treballadores en racionalitzar els seus horaris de treball i permetre’ls compatibilitzar vida familiar i laboral, i també afavoreix els empresaris que poden modificar o allargar els seus horaris laborals.

Promoure la formació professional per a dones de totes les edats, de manera que les administracions i les empreses les contractin en aprenentatge per dur a terme oficis tradicionalment masculins (fusters, pintors, gruistes, xofers, electricistes...)
Establir mecanismes de control per a que les empreses disposin d’organigrames paritaris a tots els nivells i salaris iguals pel mateix lloc de treball; i penalitzar les empreses que incompleixin

Crear una borsa de treball específica per a persones que pateixen minusvalidesa, que tenen alguna incapacitat laboral, o que han de tenir cura d’alguna persona gran o malalta al seu càrrec, i creació d’incentius per a les empreses que hi col·laborin.

Tipificar de manera més precisa el mobbing.

Aquest document ben entès no és exhaustiu, però recull els mínims indispensables que el Grup de dones per a la reflexió i l’acció considera necessaris tenir en compte en els àmbits social i laboral per gaudir d’una societat més justa i igualitària.

Andorra la Vella,
novembre del 2005

Declaració de Principis

2006-01-27T09:42:00.000+01:00

MANIFEST DEL GRUP DE DONES PER A LA REFLEXIÓ I L’ACCIÓ

El grup de dones per a la reflexió i l’acció impulsat per dones de diferents àmbits socials, econòmics i polítics, amb la finalitat genèrica d’assolir la igualtat d’oportunitats i l’eradicació de la discriminació per raó de gènere a Andorra, ha elaborat desprès de diverses reunions de treball el present document, per a divulgar els primers resultats de les reflexions i debats portats a terme al llarg dels darrers tres mesos.

1.- Constatem que existeixen mancances en l’àmbit legal que cal cobrir:

Pel que fa a les prestacions de la seguretat social o de l’estat demanem:

Inclusió de la cotització per salut i vellesa per a les mestresses de casa.
Possibilitat de compartir els punts de vellesa per a la parella de forma voluntària.
Contemplar en cas de separació d’una parella quan la dona ha estat mestressa de casa o ha cotitzat menys per atendre necessitats familiars, la potestat per al Batlle de repartir els punts de vellesa cotitzats al llarg de la seva convivència.
Pel que fa als cotitzants que no arriben al salari mínim (servei domèstic...) que gaudeixin de tots els drets proporcionals a la seva cotització en les branques de malaltia i de vellesa.
Pel que fa a les vídues o dones gransque no han treballat mai i que no disposen d’ingressos suficients ni de bens, que tinguin dret a una prestació social com a complement de la viduïtat per a cobrir les necessitats bàsiques.
En relació a les dones que es trobin en situació precària, possibilitat d’atorgar-les una prestació social.
Donar l’opció als autònoms de cotitzar i de gaudir de baixes en determinats casos com ara maternitat, fractures, malalties greus...
Donar suport aRecolzar les famílies treballadores que tenen al seu càrrec un malalt o una persona no autònoma.

Que s’introdueixin i es tipifiquin els maltractaments físics i psíquics en l’àmbit domèstic.
Que s’introdueixi i es tipifiqui l’assetjament sexual i moral en l’àmbit laboral.

Pel que fa a la LEGISLACIÓ LABORAL creiem necessari:

Desenvolupar d’una part, un marc normatiu laboral que afavoreixi solucions de caràcter pràctic, potenciant els drets de treballadores i treballadors a les prestacions socials, incloent la negociació col·lectiva com una eina imprescindible per aconseguir a igual formació que les dones tinguin igual lloc de treball que els homes, evitant situacions de discriminació i, d’altra part, portar a terme una revisió de la legislació laboral.
Promoure un desenvolupament normatiu en relació a la discriminació de gènere, establint un sistema que permeti fer respectar la igualtat de salaris entre dones i homes, la igualtat d’oportunitats en l’accés a llocs de treball i, si escau, els mecanismes necessaris per a penalitzar les infraccions
Modificar la redacció de l’art. 70 secció II de la Llei del contracte laboral per a eliminar qualsevol dubte que pugui existir en la interpretació sobre l’acomiadament de dones embarassades.
Flexibilitat horària per a conciliar la vida laboral amb la familiar i fomentar a més, tal com indica l’art. 8: “Dret de les treballadores a protecció” en el seu punt 3, “A garantir a les mares que crien els seus fills a garantir el temps lliure suficient per a fer-ho”.

2.-En l’àmbit social entenem que les millores passen per donar suport a les famílies, a protegir la maternitat, a potenciar el rol de la paternitat i ajudar les dones preveient:

Afavorir la creació de guarderies públiques amb places gratuïtes per a algunes famílies necessitades i de guarderies privades subvencionades.
Afavorir, si cal mitjançant incentius, la creació de guarderies en les grans empreses
Donar la possibilitat als orfes de més de divuit anys sense recursos d’obtenir beques en funció de les qualificacions acadèmiques, tant en estudis universitaris com en formacions professionals
Cercar formules per a compatibilitzar els horaris laborals i els horaris escolars incidint particularment en les famílies monoparentals (incentivant per exemple, la realització d’activitats extraescolars desprès de l’horari lectiu).
Promoure la creació de grups d’autoestima, per a les dones que enfrontin situacions de crisi greus com ara: separacions conflictives, maltractaments, superació d’addiccions, familiars amb problemes (malalties, drogodependència, delinqüència, fracàs escolar...)

3.- En relació a l’àmbit polític observem que la situació de la dona no és equiparable a la de l’home, tant pel que fa al nombre com pel que fa a l’oportunitat de desenvolupament d’un rol polític, per tant emplacem les institucions i els diferents partits polítics d’Andorra a promoure la paritat real dins les seves estructures i actuacions, a més:

Proposem que les dones amb experiència política es mobilitzin, divulgant la seva tasca i “desmitificant” el rol polític, mitjançant l’organització de xerrades divulgatives a altres dones, a estudiants universitàries i fins i tot a les escoles per educar i afavorir una major participació femenina a la vida pública.

Sol·licitem que els mitjans de comunicació, siguin més plurals en el tractament de les informacions polítiques fent-les més divulgatives i accessibles a la població.

Demanem que les sessions del Consell General, siguin retransmeses en hores de major audiència i que es doni una cobertura més àmplia a la informació de consells de Comú (retransmissions total o parcial) per afavorir l’accés a la informació política de la població.

Igualment demanem als mitjans de comunicació, que tinguin en compte i divulguin, sempre que sigui possible, l’opinió de les dones que porten a terme alguna tasca política en els Comuns, en el Consell General o en el Govern

4.- Cal fomentar polítiques de prevenció i de control per promoure la igualtat i la no discriminació per raó de gènere en tots els àmbits, així proposem:

Potenciar les estructures administratives de Govern destinades a la dona dotant-les dels recursos humans i econòmics necessaris per a poder realitzar els estudis pertinents, portar a terme accions fonamentades i eficaces i efectuar el seguiment i les avaluacions necessàries.

Realitzar estudis periòdicament per detectar i avaluar l’evolució de la situació real de les dones a la nostra societat (canvis socials, causes de marginació, situació social i econòmica, feines domèstiques, cost real de la vida...), vigilar molt concretament el sexisme en els àmbits educatiu, laboral i dels mitjans de comunicació i, finalment, emprendre i portar a terme totes les accions correctores que se’n derivin.

Ampliar les campanyes de conscienciació social tant des de la vessant institucional com associativa i iniciar més concretament accions encaminades a afavorir:
La igualtat i l’educació no sexista: compartir les feines de la llar, educar en la igualtat nois i noies...
A la lluita contra el poder de la imatge de cert prototipus femení de moda, fomentant la no discriminació per raó d’edat, de físic o d’imatge.

Promoure des del Govern la paritat en l’àmbit laboral, creant si cal una política d’incentius per a les empreses que assoleixin la paritat en tots els estaments de l’empresa (reducció de taxes impositives per exemple)

Incentivar les empreses per a que flexibilitzin els horaris dels treballadors responsables d’un nucli familiar monoparental

Continuar i promoure l’organització d’activitats formatives gratuïtes:
Des de la CCIS mitjançant tallers o cursos per a facilitar l’accés laboral a les dones, per exemple: com redactar un currículum, com enfrontar una entrevista de selecció, cursos de formació de treballs especialitzats habitualment destinats als homes: fusteria, lampisteria, electricitat...
Apostar per la formació continuada i arribar a acords amb empreses per a que facin contractes d’aprenentatge a dones (sense discriminació d’edat)

Promoure en tots els centres d’ensenyament l’educació igualitària (o no sexista) de forma transversal en diferents assignatures i nivells acadèmics, amb actuacions fins i tot des de la llar d’infants, per eradicar actituds discriminatòries i per potenciar la participació de nenes i nens en tots els àmbits.

5.- En relació als mitjans de comunicació, entenem que el seu rol és fonamental en la conscienciació i l’assoliment de la igualtat per tant els recomanem:

Que fomentin la igualtat mitjançant l’exemple: promovent la participació paritària en totes les àrees possibles: recursos humans, redacció, presentació, tertúlies, programes, fotografies, il·lustracions...

Que controlin i eradiquin les actituds i els llenguatges sexistes

Que contribueixin a la difusió d’una imatge positiva de l’activitat de la dona tant en la vessant política com laboral, fomentant una major participació de dones polítiques en els seus mitjans, ensenyant la participació de dones, entrevistant a dones de diferents àmbits professionals que puguin donar exemple de llurs experiències...

Que col·laborin en la desmitificació de la imatge massa sovint denigrant per a les dones evitant la marginació per raons d’edat, de físic o de categoria social
Que rebutgin tot tipus de publicitat discriminatòria o vexativa per a la dona.

Propostes fora d'Andorra

2006-01-27T09:02:00.000+01:00

Allibera't dels murs que t'oprimeixen, construïm una societat antipatriarcal

Jornades antipatriarcals del 28 de gener al 4 de març

dissabte 28 de gener19h.
TALLER DE GÈNERE a càrrec de Justa Revolta
La Guitza, c/Sant Martí, 14. Sant Cugat del Vallès

diumenge 5 de febrer19h.
SITUACIÓ LABORAL DE LA DONA
amb una advocada, una economista i Merche Sanchez, delegada sindical de la SEAT
Ítaca, c/Pallars, 230. Poblenou (Barcelonès)

divendres 10 de febrer20.30h
ADÉU DE L'AMARGI (últim espectacle!) I PICA PICA
a La Torna, c/St Pere Màrtir, 37. Gràcia (Barcelonès)

divendres 17 de febrer19h.
PRESENTACIÓ DE 'NOSALTRES LES DONES',
llibre de la CEPCamb Maria Jesús Izquierdo i la coordinadora del llibre.
Casal Pere IV, Rambla, 69. Sabadell

dissabte 4 de març20.30h
NIT DE TEATRE I MÚSICA
amb Rebel'Art i Dolça Lluita, Las Flores Petardas i Glòria.
I per acabar una Punxa Discos! Hi haurà entrepans freds i calents.
Can Vies, c/Jocs Florals, 42. Sants (Barcelonès)

Organitza: Alternativa Estel, CAJEI, CEPC, Dolça Lluita, Dones del Sac, Endavant, Justa Revolta, La Fàbrica Roja, Maulets, MDT.

Per dones "Fenomenals"

2006-01-27T08:59:00.000+01:00

Propòsits 2006

2006-01-27T08:51:00.000+01:00

D'acord amb les respostes rebudes fins al dia d'avui per prioritzar els temes a tractar, els resultats han sortit de la manera següent:
1er Anàlisi del pressupost de govern
2on Protocol per la violència domèstica
3er Lleis laborals
4t Anàlisi de l'enquesta de salut segons gènere
5è Situació de les dones a la presó.

Totes les que assistiu dimecres pròxim a la reunió les que pugueu porteu la informació sobre guarderies, i les que disposin d'informació sobre el pressupost d'enguany també així com sobre el protocol sobre violència.