12 de desembre 2006

Ho explica avui l'Albert Roig al Bon dia

Segurament m’hauria de considerar un privilegiat.

Probablement el fet de poder gaudir de la meva paternitat les vint-i-quatre hores del dia hauria de ser un motiu de satisfacció.

I ho és, sens dubte, perquè no hi ha recompensa més gran per a un pare, i també per al fill, que poder exercir-ne, però des de la responsabilitat diària, amb el quefer quotidià com a base: escalfar biberons, donar-li al nen que et mira fixament amb aquells ulls ben oberts i que articula aquells sons característics d’un nadó que al cap del dia se’t fan familiars i saps perfectament cada un d’ells què vol dir: si té gana, si li fa mal la panxa, o si senzillament vol que estiguis per ell. Banyar-lo, netejar-lo, vestir-lo...

El somriure ample, la rialla tendre d’un nen de tres mesos que et fa sentir feliç, que et fa oblidar qualsevol maldecap... només existim en el món ell i jo... fins que arriba la resta de la família, la mare i la germana, i els caps de setmana la germana gran.

El veus créixer, adaptes els teus horaris a les seves necessitats... en definitiva construeixes tot un món al voltant només de dues persones, ell i jo, que ens fa còmplices i creem un llenguatge que només entenem nosaltres dos. És cert, he tingut, tinc encara, la gran sort de ser un dels pocs pares privilegiats que gaudeix d’una baixa per paternitat. No ho vaig poder fer amb la meva primera filla, eren altres temps, un altre país i altres situacions personals i laborals. Ara, després de dotze anys, he pogut fer un somni realitat. Sortosament no he hagut d’esperar a ser avi. Ho he vist i ho veig amb el meu pare que ha fet amb els seus néts allò que no va poder fer amb els seus tres fills.

L’home treballava de sol a sol i quan arribava a casa nosaltres ja dormíem o ell estava molt cansat... a la matinada el sentíem marxar quan encara no ens havíem llevat; prèviament passava per la nostra habitació i com aquell que fa recompte de la tropa ens mirava i comprovava que efectivament, els tres fills érem allà. Des de ja fa uns anys gaudeix dels seus néts exercint la “paternitat irresponsable”, és a dir, fa d’avi.

Em sento doncs immensament feliç, humanament ple, per haver assolit la plena paternitat abans de ser avi i no haver d’esperar a practicar-la amb els meus néts: ho he pogut fer amb el meu fill. En els moments de tranquil·litat, quan ell descansa i dorm, penso que aquesta felicitat paterna l’he aconseguida gràcies a una persona que ha renunciat a part de la seva baixa per maternitat per oferir-me-la a mi.

La mare del nostre fill ha demostrat que la responsabilitat d’educar i tenir cura d’un nadó durant els primers mesos és cosa de dos, de la parella al complert, sense distincions més enllà de les que la naturalesa ens imposa.

A ella li haig d’agrair el fet que pugui gaudir del nostre fill en aquesta etapa de la seva vida. No totes les mares fan o pensen igual. En són moltes, la immensa majoria, que estan convençudes que els actuals 112 dies de baixa després de donar a llum els correspon per dret únicament i exclusiva a elles, sense donar l’oportunitat al pare de fer-se responsable del fill en aquesta curta edat.


Els rols continuen massa interioritzats i es dóna per fet, sense possibilitat a debat, que és ella l’única responsable de fer créixer el fill durant els quasi quatre primers mesos de vida del nadó. Però la culpa no és d’elles. Puc arribar a entendre el pensament d’aquestes mares. Perquè trobo molt injust que en ple segle XXI ella, la mare del nostre fill, hagi hagut de renunciar a part de la seva baixa per maternitat perquè jo tingui la possibilitat de fer-la. És terriblement frustrant veure com la nostra societat encara no ofereix els mecanismes perquè mare i pare, pare i mare, puguin tots dos fer-ne, sense necessita que una part hagi de renunciar a res. Molt camí ens queda per recórrer perquè siguin reconeguts els drets i deures, materns i paterns, en els primers mesos de la vida d’un nadó.

És cert que si contemplem la legislació de temps enrere molts diran que no em puc queixar, que abans era pitjor, que ni tan sols es contemplava la possibilitat que el pare agafés la baixa senzillament per ser-ne. És cert que una mica s’ha avançat i que ara és possible fer-ho sense veure mermat el teu poder adquisitiu a final de mes. Però els nostres legisladors, els que ho són ara i els que aspiren a ser-ho, s’haurien de plantejar molt seriosament la necessitat de fer de la baixa compartida un dret sense que cap dels dos integrants de la parella vegi mermat el seu dret de mare o pare.

Darrerament es parla molt de conciliar la vida laboral i la familiar, o d’eradicar la discriminació que encara hi ha vers la dona en la nostra societat. Sens dubte queda molt bé parlar-ne, fer grans estudis, fins i tot escriure-ho en un programa electoral. Però la materialització es produeix en compta gotes. Si no comencem pels aspectes més bàsics, si des de l’estat no s’ofereixen les garanties per fer-ho possible, tot seran només paraules sense continguts, discursos polítics per quedar bé i semblar més de progrés. Posats a reformar i a arribar acords “urgents” entre totes les forces parlamentàries sobre la nova llei de la CASS, què costava avançar-se una mica en el temps i començar la conciliació i l’eradicació de la discriminació de gènere pels fonaments, és a dir, per la base d’una família que no és altra que quan a casa passen a ser-ne més de dos. Si això no es fa ràpid, la immensa majoria dels pares continuaran sense poder exercir la seva responsabilitat com a tals amb els seus fills acabats de néixer.

I la societat continuarà lamentant que els legisladors continuen fent diferents homes i dones en les seves responsabilitat.

© Copyright 2006 by www.BonDia.ad

3 comentaris:

Ningú és Perfecte ha dit...

M'ha encantat l'article d'avui de l'Albert.

Com a dona i com a feminista crec que ja està bé que ens entestem a fer veure que encara hi ha temes i coses " de dones".

En un moment que la paternitat i la maternitat és per a molts una càrrega de la que massa sovint se'n desentenen - i així ens va- l'article de l'Albert em deixa un regust de possibilitat.

Si no és entre tots, no serà.

Anònim ha dit...

L'Albert té tota la raó. Sóc home ino he pogut fer la baixa per paternitat, perquè la meva dona no va voler, i jo vaig considerar que havia de ser ella qui elegís. Així, doncs, felicitat Albert per la valentia i la reflexió que ens fas a tots: homes, dones i polítics.

Un 10

Anònim ha dit...

M´ha agradat l´article, però no comparteixo le demanda de estar els dos de baixa junts, potser no més de 15 dies...com a Espanya.

Tampoc la manera de veureu-ho com un sacrifici de la mare. ¿Que hi ha millor per una mare, que saber que el seu fill està cuidat com si estigués amb ella, o sigui amb el pare, i ella poder seguir la seva vida laboral, part indiscutible de la seva realització personal també?
Crec que per compatibilitzar els interessos de mare-pare-nadó, el primer es prioritzar els del nadó.
Quan més tard vagi a l´escola bressol podent estar cuidat per un progenitor, millor per la seva salut.
Per la carrera professional, no ens podem permetre ni el pare ni la mare estar ausents del lloc de treball molt de temps, i hauria d´ésser el mateix temps per evitar la discriminació laboral de la dona.
Hauriem de trobar una fòrmula.
Podria ser: baixa materno-paternal compartida de 6 mesos, 3 mesos per cada un dels dos progenitors, repartits com ells volguessin, i si es pot després horaris complementaris reduits( mare treballa de 8 a 14 i pare de 15 a 21h ?).
Les parelles que de manera voluntaria es corresponsabilitzin de la cura del nadó, gaudirien d´aquesta possibilitat més avantatjosa, i que afavoreix la igualtat que tan volem instaurar en la nostra societat com a valor esencial.