El misteri d'un títol de Marta Pessarrodona

Ho publica el diari AVUI


La mort fa uns dies de Betty Friedan (1921-2006) torna a posar en relleu, entre moltes altres coses, l'èxit de l'error, si més no, d'un títol. El seu The Female Mystique (1963) aquí ens va arribar com La mística de la feminitat (1965), en versió catalana de Jordi Solé Tura. Un títol, el català, que va fer fortuna com va fer fortuna a tot el món l'original Mystique. Ras i curt, no culpo el traductor del títol perquè un esport molt corrent en el món de l'edició ha estat canviar títols, a causa de les vendes, suposo. En qualsevol cas, però, mystique no ha estat mai mística, sinó misteri i, forçant-ho una mica, mite.

Sota del misteri em pregunto allò que és important: com ens va influir l'obra de Friedan? Difícil de valorar. Personalment, crec que va ser brillant la seva introducció del "problema que no té nom" (que ella va manllevar d'un autor anglès del XIX, Edward Carpenter, per cert). Michael Cunningham ho va aprofitar a la seva novel·la Les hores, en el personatge de la senyora Brown. El problema que no tenia nom per a Carpenter era l'homosexualitat i per a Friedan la dona suburbana (del Vallès o del Maresme però a Amèrica) de classe mitjana. Cunningham, un autor que no canviarà la història de la literatura, no sols es va arrecerar sota de Virginia Woolf sinó també sota la Doris Lessing autora de narracions. A l'habitació 18, un conte lessinguià, la protagonista té llogada una cambra d'hotel prop de l'estació de Paddington, a Londres, que visita cada setmana asfixiada per la seva vida marital i suburbana i on acaba suïcidant-se. Cunningham, com tothom sap, mata el fill, mentre deixa la mare a tall de bibliotecària. Aquest gir no sé si, indirectament, el devem a Betty Friedan o a la Lessing novel·lista, la del Quadern daurat (1962), una obra que sempre s'ha considerat la llavor del nou feminisme o Women's Lib, dels anys 60, juntament amb l'assaig de Friedan.

Si al segle XIX la petició de drets de les dones havia nascut a Anglaterra, al segle XX no hi ha dubte que la devem als Estats Units, encara que una de les bíblies fos obra d'una colonial britànica, Lessing, que, per cert, mai no ha volgut saber res dels women's studies de les universitats americanes. Per cert, també, una creació de Friedan.

Friedan, però, no és sols l'autora del Misteri de la feminitat (em permeto corregir el títol de la versió nostrada), però com a la seva admirada Beauvoir, és el que més fama internacional li va donar (es calculen uns tres milions d'exemplars venuts en llengua original). Davant del patetisme de la seva mort, potser cal recordar que es deia Goldstein, com Max Reinhardt (no els sé parentiu, no obstant). Si Hitler va fer que Reinhardt canviés el seu Goldstein, un marit Friedman i la vida suburbana amb tres fills, van fer que Betty (originàriament, Bettie) també el canviés. A Reinhardt li va servir de ben poc el canvi: quan va morir a Nova York el 1943 ja havia hagut d'abandonar el seu magnífic castell de Salzburg, Leopoldskrom. En aquell any, Bettie Goldstein, tan jueva com ell però americana, feia dos anys que s'havia llicenciat en una de les universitats selectes, Smith College, on una professora li havia explicat molt bé el marxisme, palès fins i tot al Misteri de la feminitat, una obra que sempre serà de referència.

Vaig conèixer Betty Friedan a Barcelona (a finals dels anys 60). Em va defraudar. Una decepció que imagino més producte del seu jet lag (va aterrar al centre cívic de La Sedeta de Barcelona directament des de l'aeroport del Prat) i de la meva impetuositat jovenívola que d'una altra cosa. La vaig tornar a veure a Houairou, a la Xina, el 1995. Va ser en el curs de la trobada mundial de dones, que ha estat un abans i un després de la civilització occidental, si més no, com molt bé va opinar al seu moment Joaquima Alemany, aleshores presidenta de l'ICD. A Houairou ens trobàvem les no governamentals, mentre que a Beijing o Pequín les governamentals, com Hillary Clinton. L'anàlisi (favorable) de Friedan de les dues intervencions de la Clinton encara el recordo ara. Quina lliçó d'una dona, Friedan, que no sols passarà a la història sinó que feia anys que havia fet història. Per més que aquí li canviessin el títol!