Afganeses a l'estil bonze

MARC MARGINEDAS
ENVIAT ESPECIAL / KABUL

El periódico de Catalunya

Després de cinc anys de matrimoni en què el seu marit li pegava diàriament amb un pal de fusta per enfornar pa, Sabyana va decidir complir amb la seva amenaça: es va ruixar amb combustible, es va calar foc i es va cremar a l'estil bonze.

I encara que ara es penedeixi d'haver optat per aquest dolorós intent de suïcidi, amb un 100% del cos ple de cremades --el 60% són de tercer i quart grau, és a dir, fins a l'os-- Sabyana, de 18 anys, embolicada en benes esgrogueïdes i sense haver abandonat encara l'adolescència, ja té una sentència de mort dictada per la unitat de cremats de l'hospital públic de Herat.

Només en els sis primers mesos del 2006, el centre ha rebut 55 casos de dones de la regió que s'han calat foc, gairebé totes perquè preferien immolar-se que seguir convivint amb els seus marits.

L'any passat van ser més de 90.

Llit de mort

Quan exhali el seu últim alè, Sabyana deixarà enrere dos fills, un d'ells un nadó de dos mesos, i una existència infravalorada en què ha estat considerada com un objecte o un producte de compravenda. "Li vaig implorar que deixés de pegar-me; que si ho seguia fent, em mataria; però hauria sigut millor que hagués marxat a casa del meu pare en lloc de fer això", lamenta xiuxiuejant.

La tendresa que ara, al llit de mort, li dispensa el seu marit violent, ha arribat a estovar el cor d'aquesta jove afganesa en les seves últimes hores. Només apareixent per l'hospital, ha aconseguit que Sabyana perdoni totes les vexacions i humiliacions sofertes i que la seva consciència de maltractador quedi alliberada.

Un personatge que alterna en dosis calculades agressions i episodis violents amb paraules d'afecte. "El meu marit em ve a veure cada dia; és clar, ens estimem", mussita, gairebé orgullosa i aliena al seu destí.No sembla que en el pensament de Mina hi hagi el perdó cap al seu antic promès. Aconseguirà sobreviure perquè només presenta cremades profundes --aquelles que no fan mal com les superficials però que provoquen gravíssimes infeccions-- al 20% del cos.

Però les llagues de Mina conviuran, durant la resta dels seus dies, amb la cicatriu de l'odi cap a la família i l'home amb qui s'anava a casar. "M'havia promès amb un home, però les que havien de ser la meva cunyada i la meva sogra no m'estimaven i van difondre falsos rumors sobre mi", explica, tapada amb mantes que només deixen veure-li la cara.Escriure una carta de protesta no va ser suficient perquè Mina evités l'injust veto imposat. I va ser llavors quan va optar per cremar-se a l'estil bonze.

Només per "demostrar- los que estaven equivocades", apunta.

De tan dràstica decisió va aconseguir arrencar un petit gest de pietat del seu expromès, que va anar a visitar-la a l'hospital. Però quan li va demanar que li comprés els medicaments que necessitava, aquells que no se subministren per falta de fons, se'n va anar. "Em va dir que una cosa així l'havia de fer el meu germà", s'indigna.

I des d'aquell dia no l'ha tornat a veure.

El fenomen creix

No és clar per què les dones afganeses que es volen suïcidar decideixen fer-ho d'una forma tan dolorosa. "Són de classes socials baixes; ho fan en un moment de desesperació, després d'una baralla o d'haver estat agredides pels seus marits", conjectura Ibrahim Mohamedi, cap de la unitat.

La catalana Eva López, de l'oenagé Associació de Cooperació per Afganistan, és a Herat, ciutat amb un elevat índex de suïcidis femenins, per fer un estudi per plantejar un projecte d'ajuda a les dones que s'immolen. "No tenim constància que hi hagués aquest tipus de suïcidis abans que els talibans arribessin al poder; no obstant, sí que es pot dir que el fenomen creix", insisteix. "A l'Afganistan, una dona no té accés a somnífers ni armes".

La falta de material sanitari i personal converteix el treball de la unitat en gairebé una heroïcitat. "Cobrem 40 dòlars (31 euros) al mes, i en alguns casos en què les famílies no poden pagar les medecines, les sufraguem de la nostra pròpia butxaca", recorda Mohamedi, mentre implora ajuda i personal a les oenagés, gairebé absents a Herat.La veu d'Ibrahim és una de les poques que es fan sentir entre els xiscles d'una nena cremada, en el moment en què el personal sanitari li fa les cures de rigor.